La notícia política del moment és l'acord europeu de reconstrucció. Suposa un pas important en la creació d'Europa perquè per primer cop es decideix actuar com a Europa i no com a estats separats. La reacció davant la crisi del 2008 va estar basada en l'austeritat i el control estricte sobre els països a rescatar, ni compartir ni emetre deute europeu. Mario Draghi va decidir els préstecs del BCE als països amb problemes i així van poder controlar les primes de risc. Ara s'accepta per primer cop mancomunar el deute i repartir-lo conforme a les necessitats dels diferents països amb cauteles raonables. El pas és molt important perquè representa posar en marxa un incipient pressupost encara que limitat a la reconstrucció post-COVID. Per entendre els canvis que això suposa els recomano l'interessant article «Europa Federal» de Vidal Folch a El País del dimecres 22.
Les reaccions als diferents països han estat ben diferents. Mentre a Itàlia i Portugal tot el Parlament en peu va rebre el president amb aplaudiments, aquí vam viure altre cop un espectacle lamentable. Com deia Rui Costa, estic a favor de Portugal i Europa encara que difereixi de la política del govern. Els partits d'aquí també han tingut reaccions diverses.
Vox rebutja l'acord perquè va d'Europa i ells no hi creuen. Rocío Monasterio ha dit que «res serà gratis en el rescat europeu. Avui ens diuen les quantitats aconseguides, s'obliden de detallar les contrapartides, més fiscalització, menys sobirania, imposició de la dictadura 2030». No han entès res, és més Europa i res a veure amb sobiranies.
El PP per boca de Casado ha subratllat que Merkel ha sigut fonamental i que l'acord és una esmena al programa del Govern. És cert que sense l'actitud decidida de Merkel l'acord hauria sigut molt difícil, ha sigut fonamental per doblegar la posició de Mark Rutte i els seus companys. Cal recordar, però, que l'actitud de Merkel en aquesta negociació representa un canvi radical respecte a l'austeritat que els populars europeus (inclosa la pròpia Merkel) van defensar a la crisi del 2008. Potser hi té a veure que ha constatat que l'austeritat va suposar un augment de la desigualtat no sols entre els ciutadans sinó entre els països, cosa que dificulta la construcció europea (que demana més cohesió) i que ara Merkel governa amb els socialdemòcrates i ha de consensuar la postura que defensa. Per això no sembla creïble que l'acord suposi una esmena al programa del Govern sinó més aviat una esmena al que va ser la posició dels populars en l'anterior crisi i un camí obert cap a una veritable política econòmica europea de consens. L'acord és impulsar Europa i intentar fer-la més cohesionada socialment.
El Govern en conjunt ha celebrat l'acord. Iglesias ha dit que ells haurien volgut anar més lluny i ha emfatitzat que «aquest cop no tindrem homes de negre visitant països, sinó plans d'inversió negociats. Europa ha entès que l'única forma de sortir de la crisi es cooperar» (el federalisme del qual parla Vidal Folch). El president ha dit: «És un bon acord per a Espanya però sobretot és un bon acord per a Europa». Remarca les dues claus de l'acord, dona la possibilitat de fer reformes estructurals a Espanya (s'hauran de fer propostes viables de futur sobretot en digitalització, desenvolupament sostenible i industrialització) i suposa un pas molt important en la creació d'Europa, que, un cop més, avança en temps de dificultats.
L'acord també ha sigut celebrat per Ciutadans. Garicano ha dit que l'acord rellança Europa i «dona una oportunitat única per rellançar i reformar Espanya. La prioritat és gastar els diners i gastar-los be».
Els partits nacionalistes, entre ells els catalans, s'han situat al marge. Només he vist unes declaracions del president Torra reclamant diners per Catalunya. L'acord europeu sols els interessa per poder reclamar, no he sentit cap valoració de la seva importància en clau europea. Realment hi creuen? Puigdemont a Europa i Junqueras a Catalunya han ajudat que aquest acord fos possible? Puigdemont va entrar al Parlament Europeu acompanyat dels ultranacionalistes flamencs (més reticents que Mark Rutte) i no ha dit res sobre el tema i a Junqueras, a la seva entrevista a TV3, ni se li va acudir esmentar que a Europa s'estava jugant una partida fonamental per al futur europeu, espanyol i català. Continuen fora de la realitat. Almenys podrien aprendre d'Europa. Els acords són complicats però s'hi arriba encara que sigui després de durs debats. Potser podrien intentar fer-ho també entre els governs autonòmics a Espanya. Un exemple, la consellera de Salut d'Aragó, en unes declaracions ha dit que està en contacte amb la de Catalunya pels rebrots en la zona fronterera però cadascú pren les seves decisions tot i que saben que les persones van d'un lloc a l'altre segons les normes que hi regeixen. Creuen que això té algun sentit?
No voldria acabar sense tenir un record per als llibres i el Sant Jordi confinat i un xic deslluït. Espero que n'hagin comprat i regalat i que gaudeixin de la lectura. També un record per a Juan Marsé, un dels grans relators de la vida de la Barcelona de la postguerra. El vaig descobrir amb el llibre El amante bilingüe, un retrat genial de la relació entre un jove de barri obrer i una professora de català, ben relacionada amb la burgesia catalanista, que no s'aclareix i es vol fer la progre. Un llibre genial que vaig llegir en un moment en què era sensible al tema i que és molt actual perquè la desconnexió entre uns catalanets desorientats que es creuen revolucionaris per defensar la independència i els obrers immigrats el segle passat que van creure que aquells els consideraven catalans sense més, és més present que mai, només han de que mirar la desconsideració amb què els catalanets estan tractant Marsé, un dels grans escriptors de la Catalunya actual.
