El que avui perjudica Joan Carles de Borbó -les amants, els dispendis, la cobdícia i la caça- eren atributs reials en les bones hores de la vida en aquells vells segles quan la monarquia semblava la forma natural de govern. Llavors, quan girava el vent, els riscos eren grans, desequilibraven les fidelitats familiars i afectaven aquesta intolerància a l'acer i al verí que tenen les vísceres, segons sabem per Shakespeare o per Joc de trons. Ara, per salvar la monarquia cal sacrificar el rei sobrant, gens emèrit. Si una opció és fer-lo fora, millor que segueixi a palau. Fora de La Zarzuela, costa un dineral en seguretat i conceptes que ni vam arribar a imaginar i, després de la mudança de les restes de Franco, Espanya no està per més malbaratament en excaps d'Estat.

Per als partidaris que L'Inviolable rebi el seu càstig, La Zarzuela té el penal que era d'on s'escapava per anar al bungalow de Qorokwe (Botswana) a caçar elefants o al dúplex a Villars-sud-Ollon (Suïssa) a veure Corinna.

A palau, el rei de les evasions fiscals i extraconjugals, de les percepcions saudites i les donacions helvètiques, és un centre d'interpretació vivent del seu regnat ja sense el parapet cortesà exercint l'apostolat de l'exemplaritat. Veure a La Zarzuela el sobirà excedent serà un didàctic recordatori que la monarquia és l'únic règim que podem permetre'ns perquè tots els poders d'aquest Estat -dels institucionals als fàctics, dels econòmics als religiosos- van repetir, insistentment, el lema que teníem un rei que no ens el mereixíem. Ara es veu que, en un altre sentit, tenien raó. Tenim un altre rei del qual aquests poders -que aquí segueixen- tornen a dir que és exemplar.