L'anomenat nadalat s'estén de 1979 a 2011. Té dos noms, l'alcalde Quim Nadal i l'alcaldessa Anna Pagans. Una etapa de quasi trenta-dos anys que, en la meva opinió, ens deixà com a patrimoni col·lectiu grans transformacions urbanístiques, culturals, educatives, socials, econòmiques i de tota mena, àdhuc la integració centre-perifèria, que serviren per lliurar a Girona una rellevància notable arreu de Catalunya i més enllà. Aquesta es va aconseguir a partir d'un govern municipal estable que ja aleshores va practicar amb solvència acreditada la col·laboració publicoprivada de la qual es parla tant avui. Va ser avantguardista en tot.

La victòria electoral d'una CiU encapçalada per Carles Puigdemont (2011) i la seva repetició com a alcalde (2014) constitueixen la fi de l'hegemonia socialista i la constatació que no hi ha democràcia si no es produeix alternança en el poder polític. També la prova de nou que l'electorat gironí és un «electorat de règim», en encertada conceptualització de Josep Quintanas i que Jordi Mercader explicita amb «la ciutat (que) ha estat efusivament republicana, discretament franquista, ambiciosament socialista i, ara, eufòricament independentista» (revista política?osa, número 16). Al bell mig, com sempre, l'arrelat «no et facis malveure» que es transforma en l'obediència deguda a qui mana. Un gen gironí que explica moltes coses.

Metamorfosi

Per exemple, la següent: Com és possible que la metamorfosi soferta per CiU i que dona lloc a dos fills putatius, el PDeCAT i JxCat, no hagi obtingut més força electoral sinó tot el contrari, va a la baixa, i tampoc disposi de l'empatia necessària per conformar governs de coalició? O com és possible que el puigdemontisme, trobant-se permanentment en minoria des de 2011 a ençà, incloent-hi l'alcaldessa Marta Madrenas, no s'hagi produït mai ni una coalició alternativa de govern i ni tan sols una moció de censura? Aquests dos fets, són conseqüència del no et facis malveure sumat al moralment indecent electorat de règim? O potser tot rau en les llegendàries cinquanta famílies benestants de Girona? Segurament hi ha de tot, però ni Quintanas ni Mercader tenen vocació de cirurgià.

Tanmateix hi ha una diferència essencial que distingeix el nadalat del puigdemontisme: mentre el primer va ser una suma i sovint una multiplicació de factors positius que feien pujar el termòmetre de l'autoestima dels gironins en funció de l'esplendor de qui arribà a ser qualificada com a la florència catalana, el segon només fa que restar i dividir per la seva escandalitzant inacció. El nadalat fou progrés; el puigdemontisme és reculada. Si la setmana passada fou la horribilis, la propera es presenta tètrica.

Segons el regidor Lluc Salellas, «el govern de Madrenas no té rumb». D'acord. Però la qüestió de fons no és si l'actual alcaldessa s'ha de dedicar més a la ciutat i menys a conspirar per Barcelona, que també, sinó en l'obvietat que amb nou regidors de JxCat en front dels 18 de la coral oposició (PSC, Guanyem, ERC i Ciutadans) no es pot governar una ciutat de més de 100.000 habitants. Aquesta afirmació s'il·lustra amb tres fets incontrovertibles: el caos s'ha apoderat de l'Ajuntament que presideix Madrenas, la ciutat perd personalitat i capitalitat, i, finalment, Girona s'enfila cap al retrocés i la regressió de tota mena, àdhuc l'econòmica. Per tant a la pregunta de com és possible que el puigdemontisme vagi pel tercer mandat, li correspon la resposta de perquè així ho vol l'oposició. No n'hi ha més veritat que aquesta i la seva conseqüència: Són corresponsables de la impúdica reculada general en què es troba sotmesa tota Girona.

La viu-viu

Si ERC ha optat per servir cafès a l'alcaldessa Madrenas sense atorgar-li una majoria estable i eficient, què fan el PSC, Guanyem i Ciutadans? Per ara, fer la viu-viu amb la retòrica. Sé prou bé que, en política, 2 + 2 mai fan 4, doncs prevalen els colors de la samarreta i no els números, però també he après que el sentit de l'oportunitat sumat a l'obligat servei a la ciutadanania esdevenen decisius en moments difícils. Aquests tres grups sumen aritmèticament per presentar una moció de censura a un govern esfilagarsat que no dona per a més, però, és clar, els separen les samarretes respectives. Tanmateix, no poden deixar de banda els tics partidistes i practicar el sa patriotisme gironí? Perquè o es motoritza la ciutat o la ciutat es convertirà més aviat que tard en un desmai a qui ningú no li farà cas. Profecia que té com a antecedent la decisió del govern Torra (JxCat + ERC) de portar el nou hospital Trueta a Salt amb signatura de conformitat de l'alcaldessa de Girona. Més humiliació, impossible. Girona es troba en una pròrroga inútil del puigdemontisme que només els valents poden capgirar. Em pregunto si en el fons d'aquests decisius tres actors de la política municipal hi queden encara alguns mil·ligrams d'audàcia, decisió, gosadia, imaginació i intel·ligència, i em responc que sí. Voldran practicar-ho per patriotisme gironí i en benefici de la ciutat? To be, or not to be, that is the question i no cap d'altre.