Resguardat en un racó de l'Empordanet veig com pugen les dades de contagis de la covid-19 un altre cop. Alguns turistes passegen pel redós i les cases dels estiuejants estan plenes perquè aquest any el seu estiu ha estat gaudir de les cases i abandonar bitllets d'avió i l'escapisme permanent que tenien les vacances d'abans. Viurem amb aquesta realitat mesos, potser molts mesos més. I s'hauran de parar màquines d'algunes activitats. Vaig veure la cara d'incredulitat de les filles quan va correr com la pólvora dels seus canals de comunicació que els locals d'oci nocturn quedaven clausurats des de la mitjanit del divendres al dissabte. Quina cosa no va passar perquè molts joves van descobrir aleshores què és un butlletí oficial. Ens ho hem de prendre
seriosament.
Els meus pares, que ja han passat els 80, ja s'han fet la idea que el millor és quedar-se a Olot després de fer plans per anar a «marina» en un edifici apilonat de veïns, amb onze pisos i dos ascensors. Així estem, en l'estranya realitat. No és la primera pandèmia de la humanitat, el primer virus que mata sense avisar. I és el cop que la humanitat l'ha agafat, de lluny, més preparada per afrontar aquesta crisi sanitària. Anirà per llarg, encara que prenguem precaucions ens pot tocar i sabem que tenim un sistema sanitari millor que en qualsevol època anterior. Tan difícil és sortir i dir això? La política no ha de ser una pedra en el camí del lliure desenvolupament dels ciutadans però a vegades resulta que la gestió pública es fa indispensable. Aquest és un cas. Intervenció pública per mantenir l'economia dopada, també. Sens dubte la notícia de la setmana, de lluny, ha estat l'acord europeu amb fons perduts combinats amb préstecs per reactivar l'economia. En aquest punt és bo recordar que els últims anys, cada un d'ells, Espanya ha perdut una mitjana de 12 mil milions d'euros cada any de Fons Europeus per no presentar tots els projectes en els diferents nivells: govern central, governs autonòmics i administracions locals. Aquesta dada ens recorda la importància que les administracions i les empreses estiguin especialment concentrades en presentar bons projectes i treure el màxim profit d'aquests fons.
Aquesta hauria de ser la primera de les prioritats dels governants en aquest moment. Tenim un debat avui a la política catalana sobre com aprofitar aquests fons? És el que correspondria a una política de profit. A una política orientada a tornar aixecar Catalunya. El principi de realitat es va imposant i la constatació del fracàs de la via unilateral de la tardor del 2017 es veu
amb més evidència.
Avui el quadre de la governació del país ha canviat molt. Molt més en sis mesos que en sis anys. Per això observo amb distància i curiositat com el naixement d'un nou partit polític unilateralista no les acaba de tenir totes. Els que més han fet bandera de la unitat (encara que pocs cops han explicat «la unitat per fer què?») han estat els màxims responsables de la fragmentació.
Fragmentació produïda perquè ells no han sabut integrar la pluralitat i els diferents accents sinó que només han acceptat incondicionals que els hagin seguit amb els ulls clucs. I aquest és el resultat: el mirall trencat, un pa com unes hòsties. Mentrestant, s'aniran reorganitzant els espais polítics i el nacionalisme català no il·lusionista i de pensament màgic segurament sintonitzarà molt més amb les necessitats de la governació del país a dia d'avui. Mentre traiem conclusions de la tardor del 2017 però sobretot mirem al futur i ens posem fil a l'agulla. Hi ha molta feina a fer.
En les etapes d'incertesa i reconstrucció s'ha d'anar a buscar la millor gent per pensar amb lucidesa com aprofitar els nostres actius. N'acaba d'arribar un de clau: els fons europeus per la reconstrucció. Amb dificultats i estira i arronses... Europa ha donat una resposta molt millor i molt més ràpida que en la crisi de 2008. Per això val la pena dir «Visca Europa i Visca una Catalunya» que vagi per feina i vulgui aixecar el país. Temps d'arremangar-se, temps de superar el pensament màgic.
