Els pares parlen massa», advertia Annis Duff a mitjans dels cinquanta en un llibre meravellós que ja ningú -o gairebé ningú- recorda: Longer Flight. A Family Grows Up with Books, publicat per Viking fa més de mig segle. No hi ha cap necessitat de sermonejar els nens, perquè la bellesa dels relats ja s'encarrega de presentar als joves mo­dels d'autèntica grandesa. Per aquells anys, les obres de Duff -natural de Toronto, bibliotecària de professió i mare de família- eren referencials pel que fa a educació literària. En part memòries, en part assaig, les seves pàgines reivindiquen l'humus fèrtil en què es converteixen els bons llibres durant la infància i la necessitat imperiosa de llegir-los en qualsevol societat que es vulgui culta i lliure. «Vull creure -escriu a la sortida de la Segona Guerra Mundial- que aquells joves als quals la literatura els ha ajudat a entendre's a si mateixos i als altres, i que a més els ofereix exemples d'allò al que poden aspirar, sabran trobar un futur decent». I insisteix poc després: «Al llarg de la meva vida he comprovat com els contes infantils serveixen per estimular el pensament i alliberar la imaginació; aprofundir en el sentit de la bellesa, l'humor i la capacitat de sorpresa; eixamplar la nostra empatia i comprensió de les emocions i la con­ducta humanes, i proposar els principis morals que ens ajuden a distingir el bé del mal».

A Duff semblava preocupar-li poc -en aquells anys potser encara no havia triomfat- la tendència a confondre la literatura infantil i juvenil amb la imposició de determinats valors que es consideren políticament correctes. No li interessava gaire perquè sostenia que el potencial educatiu dels llibres resideix en la força mateixa de la nar­ració i dels personatges, en la seva autenticitat i integritat. L'experiència li havia ensenyat que les nostres emocions es cons­trueixen més amb relats que amb idees i que només les «històries memorables» -per dir-ho amb la sàvia expressió de Walter Benjamin- permeten que la in­tel·­li­gència construeixi un edifici intel·lectual raonable i matisat; les històries memorables i la bellesa, ambdues de la mà, perquè la veritat de l'home necessita de la bellesa per estendre les seves ales i perdurar. La resta és missió del temps, aquest gran escultor.

Per això mateix, Duff reivindicava la tasca dels bibliotecaris, els pares i els mestres compromesos amb la lectura. Deixeu que els nens llegeixin bons llibres, venia a dir, i deixeu que les històries madurin en ells a poc a poc, com es fa amb el millor vi. En rea­litat, es tracta d'un treball d'acompa­nya­ment -llegir amb ells i al costat de ells- i també de discerniment, més que de prèdica i imposició. Igual que qualsevol adult, també els nostres fills busquen narracions que els interpel·lin directament i els parlin de cor a cor, relats que il·luminin les seves vides, els proporcionin coneixement i els obrin espais d'esperança i sentit.

Les biblioteques i les llibreries són precisament llocs sants perquè ens parlen de l'esplendor del que és humà i de com aquesta gran­desa pot encarnar-se en cada un de nosaltres. Finalment, creure en la paraula escrita suposa creure en el nostre futur. Al final i també al principi de les nostres vides.