26 de juliol de 2020
26.07.2020
Diari de Girona

L'interval

26.07.2020 | 06:00
L'interval

Escric des del balcó de l'hotel Nereida de l'Estartit, mentre observo la muralla de Rocamaura que, embolicada en boira, per l'hora, cobra un toc fastasmagòric. Penso, en aquest racó de món, quin ha sigut el tema de la setmana quan em poso a redactar aquesta columna. I és que ha estat la por, un cop més. No hi ha hagut grup en què no ho he sentit. Als rebrots. I a tot l'associat. Al confinament. A la mort pròpia, dels nostres o la dels altres. Que l'economia, agònica, es desplomi.
Estem com al mig d'alguna cosa. Ja no ens trobem en el confinament absolut, però tampoc ens veiem lliures de trobar-nos una altra vegada en la mateixa situació. És un intermedi. Un interval. Una porció de temps que hi ha entre dos fets de la mateixa naturalesa: una pandèmia que s'ha cobrat milers de vides. Un espai buit que aquests dies sembla haver-ho canviat tot. Com si li hagués donat un altre color a aquest.
Me n'adono quan, anant a córrer, sento dir «cal aprofitar ara». A la nit, crec que no vaig a la platja de nit des de la meva adolescència, em deixo portar per aquest aire calent i salat sentint-me en la total plenitud. No soc l'únic. Veig gent destapant ampolles, ballant, fent-se fotos amb les illes Medes al darrere. Jo mateix he anat a córrer en una sola setmana tres vegades i he jugat al basquet i al pàdel (amb gairebé cinquanta anys) amb companys de feina com si acabés de sortir de l'institut. Soc a l'Estartit, justament, per «aprofitar». Hi ha com un «aprofita ara» generalitzat que et fa fer coses que no solies fer. Com una altra intensitat. Ens titllaran d'irresponsables i egoistes, però d'antuvi no em salto les normes. Em banyo en gel quan m'ho exigeixen, porto mascareta. Volen també que fem l'amor amb un llençol foradat?
El demà és més incert que mai. Jo espero que en aquest demà no hi hagi interval. Que la normalitat no sigui com la boira passatgera que aquest matí embolicava el pic de Rocamaura. Que no tingui aquest aire fantasmagòric. Que la normalitat sigui la pedra que sembla portar-hi des de sempre. Que no tornem al confinament i a la mort. Però és la sensació que va predominar durant la setmana. La por, la intensitat. O millor dit. Una por que empenyia la intensitat. I és el que intento analitzar en aquesta breu columna.
La meva opinió, la de sempre: carpe diem. En les condicions que sigui possible. Ara mateix aprofito el sol de justícia que surt sobre les illes Medes i em llanço de caps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook