27 de juliol de 2020
27.07.2020
Diari de Girona

La realitat irreal

27.07.2020 | 00:26
La realitat irreal

Que estranya, que meravellosa és la realitat (o això que des d'Aristòtil anomenem realitat, tot i que seguim sense saber molt bé en què consisteix). A Mongòlia, un noi de quinze anys es menja una marmota crua i mor en contraure la pesta bubònica, una malaltia que crèiem extingida (no ho està, i sembla ser que no hi ha cura coneguda per al contagi). I a Espanya, un president del Govern ha d'anar a pidolar l'ajuda europea per evitar la fallida imminent del país, i quan torna es fa aclamar pels seus ministres i parlamentaris com si fos un heroi de la Ilíada que ha derrotat un enemic molt superior davant les muralles de Troia. Tot això, que ha passat en aquest territori nebulós que anomenem realitat (els casos de contagi de la pesta bubònica estan confirmats per l'Organització Mundial de la Salut), són coses que ens semblen tan sorprenentment irreals que ningú amb una mica de seny les consideraria versemblants, però no tenim més remei que acceptar-les. Han passat. Són reals.
I a més, hem pogut veure amb els nostres propis ulls la recepció entre aplaudiments del gran heroi que tornava a casa després d'haver aconseguit una gran victòria a costa dels pressupostos europeus. Batman contra els frugals. MisterProgress contra els mesquins dogmes calvinistes dels petits burgesos que estalvien perquè són tan secs que no saben ni gastar els seus diners. I aquesta escena que semblava del No-Do de la dècada de 1950 –hi faltaven els bisbes i hi faltava l'entrada sota pal·li– s'ha vist i s'ha difós, ja que un geni de la propaganda la va voler filmar perquè ningú pogués tenir dubtes que hagués passat. Tots l'hem vist. Ningú pot posar-la en dubte.
És tot molt estrany, i més enmig de la pandèmia que cada dia esborra els contorns entre el que és real i el que ja no sabem si és fals o real o inventat o creïble. Quants morts han estat víctimes del coronavirus des que vam començar a fer vida més o menys normal després del confinament? Quants malalts estan ingressats a l'UCI? Quants contagiats estan hospitalitzats i quants són a casa seva, més o menys confinats (si és que algú els vigila, cosa més aviat dubtosa)? Ningú ho sap. Vivim sepultats per tones d'informacions i de xifres, però no hi ha una sola dada fiable que ens pugui il·luminar sobre aquests fets. O jo almenys no ho he trobat, i mirin que he rastrejat a Google, on se suposa que es podrien trobar totes aquestes dades si estiguessin disponibles. Quin és el nivell de virulència d'aquesta nova onada de contagis? Quants morts s'estan produint? Quants ingressos hospitalaris? Quants casos a l'UCI? Tenim xifres aïllades, dades per comunitats o per ciutats –o per comarques–, però no hi ha dades globals que puguin donar una idea del que està passant a tot el país. Si existeixen, ningú les ha recopilat ni les ha analitzat. Les dades que coneixem són les dades que es van acumulant des que va començar la pandèmia, és a dir, els gairebé 29.000 morts oficials (que tampoc sabem si són 29.000 o 40.000 o potser molts més). I això és tot. Quanta gent ha mort per coronavirus des que vam sortir del confinament? No ho sabem.
I tot això està succeint quan vivim sepultats per tones d'informació i de dades i de notificacions que suposadament ens tenen al dia de tot el que està succeint. Però tot i així hi ha molts aspectes de la realitat dels quals no podem estar del tot segurs. I si els analitzem una mica, no sabem si són realment certs o si es tracta de muntatges programats pels experts publicitaris que s'entesten a imposar un relat tergiversat de la realitat. Cada dia ens arriben milers de tuits i d'informacions al mòbil, cada dia rebem milions de dades que ens posen al corrent del que passa, però hi ha aspectes transcendentals de la realitat que no sabem gaire bé si són reals o ficticis o si estan manipulats. Per descomptat que hi ha coses que tots sabem que són reals, però n'hi ha d'altres –massa, i potser les més importants– que no sabem amb seguretat si ho són o no. És com si un geni de l'ampolla, com en la vella història d'Aladí –o com el mag Pròsper de La tempesta shakespeariana–, s'apliqués a crear una realitat fictícia que ens fes passar per real i inqüestionable. I tots la mirem sorpresos. I tots l'acceptem. I tots ens sorprenem que les coses –tan estranyes, tan inexplicables– siguin en realitat així.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook