Vaig seguir, a l'Audiència Nacional (llegeixin Estatal, sisplau), la represa del judici a l'exmajor dels Mossos d'Esquadra (ME) Josep Lluís Trapero i a la cúpula d'Interior dels ME (Cèsar Puig, secretari general d'Interior; Pere Soler, exdirector dels ME, i la intendent Teresa Laplana), a partir del passat 8-VI, després de l'aturada per la covid-19. Era obvi que Fiscalia rebaixaria la seva acusació de rebel·lió per la de sedició, en línia amb la sentència del TS als líders del procés. S'havia especulat també si plantejaria al tribunal de l'AN, presidit per la consevadora Concepción Espejel, que la condemna fos només per desobediència, delicte que no comporta pena de presó, sinó només multa i inhabilitació especial. (Recordem Espejel, casada amb un coronel de la GC, és exmembre del CGPJ amb el suport del PP, gran amiga de M. D. de Cospedal, té recusacions al damunt i, entre les moltes sentències signades per la seva mà, hi ha la del raper Valtònyc del 2017 o la dels joves d'Alsasua el 2018.) Aquell dia d'exposició de conclusions, Trapero i els altres tres acusats van poder seguir la vista oral al costat dels seus advocats per videoconferència des d'un jutjat de Barcelona per no haver de desplaçar-se a Madrid encara en estat d'alarma. Argument del tinent fiscal Miguel Ángel Carballo per acusar Trapero, Puig i Soler de sedició i demanar 10 anys de presó (vist que per a Laplana, reduí presó i inhabilitació a quatre)? Eren autoritats! (Llevat de Trapero, no ho havien pas pogut provar). Ara bé, si el delicte de sedició no resultés suficientment acreditat en el judici dut a terme -cosa que la Brunete mediàtica no entendria-, s'afanyà a demanar una condemna de caràcter alternatiu per desobediència amb petició de multes oneroses (60.000 € per als homes i la meitat per a Laplana) i inhabilitacions d'un any i vuit mesos per a ells i un any per a ella. Als fiscals els havia costat d'entendre coses tan senzilles com el fet que el secretari d'Estat d'Interior no funciona com al Ministeri, què eren els agents de mediació dels ME, la diferència entre agents normals i d'ordre públic...

El 15-VI la vista es va reprendre a San Fernando de Henares i amb presència dels acusats. Va ser el dia dels fiscals. Primera impressió? Que les 28 sessions anteriors del judici no havien tingut lloc. Carballo seguia insistint que els ME van ser utilitzats per donar una cobertura d'oficialitat al referèndum. La cosa va ser molt greu i no podia quedar com un simple delicte de desobediència. Els ME haurien justificat la seva manca de contundència amb l'excusa de la interlocutòria de la jutgessa De Armas que exigia «no afectar la convivència ciutadana». Només faltaria que ells fossin els únics que haguessin obeït la interlocutòria! S'inventà un nou concepte, «desobediència tumultuària», lloà l'actuació de Pérez de los Cobos (havia quedat com un perjur) i el paperot del Sr. Millo i no donà credibilitat al pla de detenció del Govern català. Arribà a dir que els ME no havien fet res contra les «botifarrades» (!). Desordenat, desmenjat, imprecís, fins i tot va fer la pífia de dir que el 20-IX-17 s'havien sentit trets a l'aire i va haver de demanar excuses: volia dir sorolls de megafonia! (Diferent, oi?) Perplex, servidor es demanava si aquests són els millors fiscals d'Espanya! Quina diferència d'E. Sánchez Ulled, el fiscal del 9-N (per alguna cosa deu ser a Europa!). L'altre fiscal, Pedro Rovira, començà amb una prèvia inaudita: si contradeia el seu company, el Tribunal no li ho havia de tenir en compte. Començava amb munició mullada? Ni junts havien pogut preparar l'acusació? Per a ell, la sedició dictada pel TS anava a missa. Ara, si el tribunal de l'AN la considerava poc provada, reclamava la desobediència perquè, en cas contrari, les resolucions del TC quedarien en no-res. Pitjor: «Les actuacions del TSJC i del jutjat 13 de Barcelona, on quedarien? Serien paper mullat!». Quins arguments jurídics més sòlids!

L'endemà, 16-VI, 30a sessió del judici, Olga Tubau, defensora de Trapero i Laplana, es va lluir. Ja havia sabut desactivar De los Cobos en el seu moment, demostrant davant del tribunal que totes les seves acusacions d'inacció dels ME no les podia provar de cap manera, posant-lo en contradicció amb reunions anteriors a l'1-O i fent-li dir que qui manà les càrregues fou el secretari d'Estat de Seguretat, José Antonio Nieto. (Marchena ho havia deixat a les boires!) Amb testimonis de gran valor probatori demostrà que allò que deia el coronel de la GC era mentida... Ordenada, detallista, directa, contundent, sempre mirant a la cara del tribunal, començà retraient a Fiscalia que no es podien emparar en «cosa jutjada» pel TS (la sentència del TS no vinculava l'AN com pretenien els fiscals, els quals fins i tot havien gosat maneflejar-la). Distingí amb bisturí tots els fets del 19/20-IX dels de l'1-O, deixant en tot moment clara l'actuació de Trapero com a servidor de l'Estat i del seu ajudant F. López: el coronel de la GC, Mariano Martínez (oblidat en la instrucció!) va haver de reconèixer el «contracte permanent» (més de 30 trucades) amb el comissari el 20-IX.

La seva defensa va ocupar tot el matí del 16 i tot el del 17. Demostrà que l'1-O havia estat un fracàs de tots els cossos policials i no només els ME. Acabà cap a les 3 de la tarda del dia 17 i s'emocionà. «Un ciutadà del poble lliure no ha d'expiar les faltes que no són seves!». La presidenta havia habilitat la tarda per poder acabar el judici. En reprendre la vista, a un quart de 5, Cristóbal Martell, lletrat de Pere Soler, donà el cop de gràcia basant la defensa a destruir la tipicitat penal de la conducta de Soler que Fiscalia no havia argumentat. Analitzant documents, trucades i correus electrònics, el seu defensat no sortia enlloc. No se'l podia imputar per «manca de control del procés causal», ni en termes de complicitat, d'acord amb sentències anteriors. Acabada la defensa a dos quarts de 6, començava aleshores Fermín Morales, defensor de Cèsar Puig, recordant que la sedició reclama com a activitat «alçament tumultuari»: no es tracta de cap delicte de resultat. Calia acció. I el seu defensat no n'havia fet cap.

Quan a quarts de set del capvespre la magistrada Espejel demanà a cadascun dels acusats si volien exercir el torn d'última paraula, tots hi van renunciar. El judici, iniciat el 20-I, quedava vist per a sentència després de 31 sessions. Fins i tot els mitjans madrilenys van parlar d'una defensa com una piconadora. Ja embastada durant el coronavirus, possiblement la sentència arribi aquest estiu. Actuarà de cotó fluix de les altes magistratures, algunes de les quals porten més d'un any amb els càrrecs caducats. Si no és absolutòria voldrà dir que la repressió del Deep State segueix. Tant de bo que ningú no hagi de replicar Sèneca: Fortasse plus speravi quam debui.