Recordo que, de petit, el meu pare, de vegades, per entretenir-me i espavilar-me un xic (no estic segur que se n'acabés de sortir), em plantejava algun d'aquells problemes-endevinalla que van bé (o hi anaven) per aguditzar l'enginy i esmolar un xic el cervell. Coses simples i senzilles del tipus «Què pesa més, un quilo de palla o un quilo de plom», o un altre: «L'ampolla i el tap valen pela i deu, l'ampolla val una pela més que el tap; quant val l'ampolla i quant val el tap?» (Naturalment, la resposta correcta és que l'ampolla val pela i cinc i el tap, cinc cèntims; no pela i deu cèntims respectivament com és fàcil de respondre si hom va de pressa i no rumia prou). Un altre joc-trampa innocent que em proposava en aquells temps de penúria sense mòbils ni internet, ni tan sols televisió, era jugar a cara o creu. Es posava una moneda a la mà i, abans de tirar-la enlaire i deixar-la caure, em deia: «Si surt cara, guanyo jo i si surt creu perds tu, d'acord?» Jo, bona fe, al principi, deia que sí, convençut que cadascú tenia un cinquanta per cent de possibilitats de guanyar. Evidentment, però, no era així perquè sempre guanyava ell o perdia jo. Encara veig la seva rialla de murri quan, de primeres, jo no me'n sabia avenir de la seva «bona sort» permanent. Fins que, és clar, em vaig adonar de l'anormalitat del plantejament, que era trampòs d'entrada per més que anés embolcallat amb un aire de seriositat que el feia versemblant a primer cop d'ull.
Em venen al cap aquests records precisament aquests dies quan sento les reaccions dels membres de la mesa del Parlament que els dies 6 i 7 de setembre del 2017 van permetre que la cambra catalana abolís la legalitat espanyola i catalana saltant-se alegrement les lleis que ens havíem donat tots plegats i que, entre altres coses, els permetien a ells exercir el càrrec que ostentaven. Tot i tenir l'assessorament i l'advertiment reiterat tant del lletrat major de la cambra, Antoni Bayona com del secretari general, Xavier Muro, que els avisaven que els actes que estaven a punt de prendre i votar en el Parlament aquells dies, preparatoris del referèndum de l'u d'octubre (les famoses lleis de desconnexió i les propostes de resolució que contenien la declaració d'independència) eren «palmàriament inconstitucionals», elles i ells, gent ufana i superba on n'hi hagi, van tirar pel dret i es van passar pel forro, com es diu vulgarment, la legalitat vigent. Perquè, no ho oblidem, segons elles i ells la raó sempre és al seu costat. És una actitud infantiloide que des de fa uns anys veiem sovint en el separatisme català: allò que fem nosaltres sempre està bé encara que vulneri la llei a la qual ens devem i si el que fan els altres de manera legal contradiu la nostra posició, els etzibem que no són demòcrates i, en conseqüència, el que fan, està malament. És a dir, volen guanyar sempre, surti cara o surti creu. Una versió actualitzada del joc trampa que em plantejava el meu pare de petit.
Aquesta actitud barreja entre anar de màrtirs i anar «de sobrats» per la complexa vida política catalana la trobem també al llarg de tot el periple estrambòtic i rimbombant de Carles Puigdemont i la seva cohort d'advocats i assessors de Waterloo; també en el comportament mesell en el tema de les pancartes del president Torra així com en la negativa de la consellera Laura Borràs a declarar davant del Tribunal Suprem perquè, és clar, ella té raó i els altres només volen perjudicar-la a ella i a Catalunya. Per no parlar de l'entrevista a Oriol Junqueras de diumenge passat a TV3, que va ser un catàleg exhaustiu d'egolatria, demagògia, petulància i superioritat moral insuportables (per cert que per ahir teníem anunciada una altra entrevista a Carles Puigdemont que es veu que no surt gaire per TV3. Preparem-nos!). Afegim-hi aquí els gags del programa d'humor (o d'agitprop?) Polònia que «la nostra» emet setmanalment i que, a més de divertits, són paradigmàtics també en aquest sentit.
Ben segur que podríem afegir-hi altres exemples d'aquest petit món endogàmic en permanent mobilització del sobiranisme independentista. Sempre hi acabarem trobant, però, com a fil conductor, aquest desig infantil de voler guanyar tant sí com no al cara o creu. Encara que sigui fent trampes.
