Cartes

M. Carme Ribas i Mora filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora

Dimecres al vespre llegeixo al Diari de Girona que la Comissió del Nomenclàtor de la ciutat batejarà un parc de Can Gibert del Pla amb el nom de parc d'en Jordi Vilamitjana i Pujol. Benvinguda la notícia. La veritat és que feia dies el meu rostre no havia arrencat un somriure, crec que més que merescut. Penso que és bonic que gent que ha conegut una persona tingui el goig de veure que degut a la seva trajectòria humana, que és molta -primerament gironí, fill del Barri Vell, fill d'una gran mestra, professor, escriptor, col·laborador als mitjans de comunicació-, li podria posar un gran nom de definicions.

En Jordi palpava la ciutat i ho feia des d'aquest Diari de Girona. Era com el seu mirador, a part dels seus articles d'opinió va arribar a fer especials de fires i altres. Va ser una època en què s'escrivia molt de Girona. Va rebre premis totalment merescuts. Va ser un gran fill, penso que per a una mare que encara és viva i va patir la pèrdua d'un fill que és el dolor més gran que poden patir uns pares, poder llegir la notícia que un parc de la nostra ciutat portarà el nom d'ell és com recollir un fruit d'una llavor sembrada fa anys amb molta estimació.

Recordo que fa una colla d'anys va entrar a casa i portava dos o tres folis i em va dir: «Mira, avui se m'ha acudit posar «qui es qui a les lletres catalanes» i m'he quedat sorprès perquè m'ha sortit tot això teu». Ni jo sabia el que era ni què volia dir i ell, satisfet, m'ho va portar imprès perquè ho tingués. Crec que jo no tenia ni ordinador. Sentia estima per nosaltres, doncs des de petit havia après el camí junt amb els pares i germans.

Era defensor de les coses ben fetes però també sabia fer referències per les coses incorrectes de la ciutat. Eren moltes les vegades que o bé per gegants o catifes, pins o simplement per la llet a la vainilla, orxata o croquetes, havíem ocupat alguna ratlla d'algun article seu. Ens va dedicar una «Oda a la Granja Mora» que va sacsejar els sentiments de la gent.

El nom de Jordi Vilamitjana i Pujol quedarà vinculat sempre més a un del barris, juntament amb Santa Eugènia, que més va estimar i defensar des de la seva tasca com a docent. Aprofito per felicitar cinc persones més a les que se'ls ha dedicat diferents espais de la ciutat.

Jordi, no sé com veuríem ara des de la teva ploma sincera d'escriptor aquesta pandèmia, el seu confinament que ha envaït les nostres vides, la nostra manera de viure, la nostra societat, les famílies i que res té a veure amb aquells moments feliços que ens plasmaves amb tanta il·lusió damunt el paper.

Catalina, gràcies pel fill que ens va donar. Jordi, gràcies per tot el que vas fer i el que ens vas deixar. Benvingut el parc Jordi Vilamitjana i Pujol.

Pobre Tamariu

Pilar Grifoll Rossell Barcelona

Fa 40 anys que posseïm una casa en aquesta platja en la qual vivim més d'un terç de l'any. Tot ha anat bé fins que en acabar el confinament cada nit, entre les 12 i les 6 del matí, es produeixen botellons i altres coses a càrrec d'adolescents, sense màscares, alguns d'ells molt violents que fan impossible el descans dels veïns. Si truquem a la Policia Municipal ens donen llargues prometent que ens envien un cotxe patrulla que mai arriba (tinc constància dels dies i hores que he trucat). Aquesta nit ens ha estat robada una butaca que teníem a la terrassa. Sembla que fins que no es produeixi un dany irreparable ningú mourà fitxa.

Tamariu ja no és una platja de Palafrugell: és simplement un suburbi perillós.