Es que Europa està viva. Quan les coses es posen realment malament, la Unió Europea respon. Després de mesos de discussions agres i de divisions internes, el Consell Europeu gairebé més llarg de la història (Niça el 2000 va durar una hora més) ha donat a llum un acord diferent de tots els anteriors per la seva ambició i per la seva forma, donant així un pas de gegant cap a una encara llunyana però possible futura Federació Europea.
L'acord del 20 de juliol és pel seu volum el més important en la història d'Europa i es justifica perquè el seu objectiu és fer front a la brutal recessió provocada pel coronavirus, sens dubte el més gran repte des de 1945 tant en termes de reducció de PIB i augment de la desocupació com per la rapidesa amb què ha arribat. Sense entrar en excessius detalls, explicats fil per randa aquests dies en els mitjans de comunicació, l'acord crea un fons de reactivació dotat amb 750.000 milions d'euros que es vincula al marc financer per a 2021-2027 per un total d'1,8 bilions (amb b) d'euros. I implica la modesta però important creació d'impostos europeus per 40.000 milions. És l'acord més important des de la creació de l'euro i per això Pedro Sánchez ho ha comparat a un Pla Marshall. Els diners pal·liaran els efectes del covid-19 i eviten el risc de fragmentació europea, la qual cosa hagués afectat no només el mercat interior sinó la mateixa supervivència de la moneda única.
La reacció inicial de Brussel·les davant els efectes asimètrics de la pandèmia va ser decebedora. Esperàvem direcció, solidaritat i coordinació i al principi no vam tenir cap de les tres coses: al desconcert dels nous rectors del Consell i de la Comissió es van unir les impresentables declaracions del ministre holandès d'Economia Hoekstra, un nom a no oblidar, amb referències a «donatius» de les «formigues» del nord a les «cigales» del sud, els tancaments i reobertures descoordinats de fronteres, i les baralles entre socis per material sanitari escàs. Un cop més es va posar de manifest la lentitud comunitària per prendre decisions perquè no és fàcil posar d'acord 27 països que funcionen amb les regles de la democràcia. I quan per fi Brussel·les es va animar a posar un pla sobre la taula, un grup de països «frugals» (o «garrepes»), Països Baixos, Àustria, Dinamarca, Suècia i Finlàndia, tots ells contribuents nets al pressupost comunitari, van posar el crit al cel advocant successivament en contra de les subvencions, exigint retallades i control de la despesa, i arribant a exigir unanimitat per al seu lliurament, o sigui un veto que a la fi s'ha quedat en «fre d'emergència». A favor seu cal dir que mentre presumíem de créixer més que ningú en termes de PIB, no vam fer res per reduir un deute extern que no parava d'augmentar. Els nostres polítics s'equivocaran i molt si creuen ara que tot són flors i violes i no aprofiten aquest mannà per fer les reformes que el país necessita amb candeletes i que no van per on propugna Unides Podem, augurant més tensions en el Govern.
El que s'ha aconseguit és molt important tant per la quantia dels subsidis (390.000 milions d'euros, 140.000 per a Espanya) com per la novetat de finançar-los amb emissions de deute públic conjunt, apuntant cap a una possible futura unió fiscal. Això explica l'optimisme després d'una reunió de seixanta hores al llarg de quatre dies, tot i que l'acord encara ha de passar pel Parlament Europeu i pels parlaments nacionals dels 27. Un «pas històric», segons Ursula von der Layen, mentre Charles Michell anunciava eufòric que «Europa està unida», perquè abans no ho semblava. La veritat és que si Europa ha dominat el món durant 500 anys no ha estat per casualitat i ara, en el moment de la veritat, ha tornat a demostrar la seva capacitat de reinventar-se tot i que el repte ja no sigui dominar res, sinó no desaparèixer com a actor important. Que no és poc.
No tot ha estat de color de rosa. Als agres debats ha seguit l'evidència de greus fissures entre el nord i el sud, entre els «frugals» i els altres, dins del bloc socialista (molts nòrdics «frugals» ho són), entre els quals respecten i no (Hongria, Polònia) les regles democràtiques, i entre els països grans i els petits. Són esquerdes que hem de tractar de resoldre. Igual que s'han deixat per a més endavant els problemes de drets humans.
El musical Hamilton era el gran èxit de Broadway fins que el governador Andrew Cuomo va tancar els teatres per culpa del maleït virus. Hamilton va fer el 1790 un acord amb Jefferson per ajudar les tretze colònies a pagar les despeses de la guerra contra Anglaterra amb préstecs públics, fent-los així passar d'una estructura confederal a una altra federal d'unió més estreta. S'ha comparat l'acord d'aquesta setmana amb un pretès «moment Hamilton europeu», però em sembla exagerat perquè tot i ser un pas cap a una unió més estreta entre els 27, no hem arribat a la mutualització del deute ni al fet que el nou s'emeti amb garanties conjuntes. El nostre futur està en la integració política, econòmica, energètica, en polítiques comunes en els àmbits Exterior i de Defensa, i en parlar amb una sola veu recolzada amb poder econòmic i militar. I el que s'ha fet ara és un pas en aquesta direcció que ens ha demostrat, en contra del que diuen populistes i euroescèptics, que estar a Europa és un bon negoci per a Espanya. Molt bo.
