No cal que els narri en detall la gènesi del turisme a casa nostra. A ell li devem mitja vida dels espanyols. L'econòmica perquè entre una cosa i una altra deu representar entre una cinquena i una quarta part de tota la riquesa nacional, sector del qual depenen més de dos milions i mig de llocs de treball i al voltant de 200.000 empreses, de totes les mides i condicions, incloent-hi algunes de les poques multinacionals d'èxit amb què compta el nostre país, com Barceló, Meliá, Globalia, Air Europa, NH o la mateixa Balearia amb plans d'expansió al Carib.

De la mateixa manera, l'aportació cultural del turisme a Espanya ha estat incalculable. No només ha donat al país bona reputació per la seva professionalitat davant de molts dels seus competidors, sinó que des que va començar l'explotació econòmica de les platges espanyoles aquestes es van convertir en un factor de modernització dels costums que cap altra activitat va posar tant en relleu a partir dels anys 60. Si Espanya és avui un país modern és perquè a la vora del mar es va trencar la nació ultramuntana que ens havia deixat l'autarquia de postguerra, una cosa que van veure clara alguns membres intel·ligents d'aquell règim, com l'alcalde de Benidorm Pedro Zaragoza.

Al negoci del sol i la platja li devem el menú turístic impulsat per l'ínclit Fraga Iribarne quan es banyava a la costa d'Almeria, i d'aquell invent va esdevenir moltes dècades després l'auge de la cuina espanyola, capaç de superar en prestigi la francesa a dia d'avui. El mateix que els paradors nacionals, que van aconseguir rescatar un patrimoni històric important, pedres de valor que van traçar el camí per convertir el país en tota una fortalesa hotelera.

El percentatge del PIB i d'ocupació del turisme a Espanya és el més gran de tots els països occidentals, per més que en termes absoluts som la segona potència mundial a rebre turistes estrangers: més de 80 milions a l'any abans del coronavirus, a molt poca distància de França, líder internacional gràcies a París, els Alps i Eurodisney. Al nostre país és la ciutat de Barcelona al costat dels dos arxipèlags, així com els litorals andalús i valencià, les destinacions que capten el major flux de turistes. Un terç de la vida a les Balears i a les Canàries depèn més o menys directament del turisme. Fa uns 70 anys, Eivissa era un dels territoris més pobres d'Europa; avui dia compta amb un dels mercats immobiliaris més cars del continent.

Abans de la covid-19 es batien els rècords turístics gràcies al desenvolupament de l'aviació de baix cost i de l'agitació de nous contingents de turistes procedents de grans mercats, sobretot de la Xina i Rússia. L'avanç del turisme de masses semblava imparable, incloent les millors platges, les ciutats de més atractiu històric, els espais mediambientals més bonics, els més famosos restaurants... Tot el planeta semblava estar ple, sense localitats, tal era el flux de visitants que arribava fins al punt de fomentar l'animadversió dels domèstics davant del turista grupal i irreductible. Venècia, Barcelona, Amsterdam, Praga, diverses illes de Tailàndia, Bali, Formentera, fins i tot el Machu Picchu peruà o la costa més històrica croata havien començat a prendre mesures restrictives davant l'allau sobreturístic que rebien.

I ara, què està passant? Alguns coneguts han aprofitat l'anomenada «nova normalitat» per tornar a viatjar. Té els seus inconvenients i riscos perquè la mobilitat s'ha alentit molt i s'ha d'anar amb compte respectant les mesures de seguretat sanitària i posant seriosos límits a les relacions socials. En canvi, gaudeixen d'un París mig buit en ple mes de juliol, o d'illes mediterrànies amb les cales a mig gas i els xiringuitos sense problemes de reserva. Sembla, doncs, un bon moment per al viatge, i són moltes les destinacions que intenten fer-ho veure, especialment als clients nacionals, perquè aquest estiu la caiguda d'ingressos no sigui tan dramàtica. Són moltes, en efecte, les localitats turístiques que han recorregut al màrqueting per recordar els seus encants i serveis.

No endevinem, certament, com es desenvoluparà la campanya d'agost. Ni tan sols coneixem en què acabarà l'onada de rebrots de coronavirus que els últims dies engoleixen l'actualitat. Vivim un estat d'entreson respecte del futur immediat, carpe diem que va dir el poeta Horaci. El que sí que sospitem és que la crisi sanitària i la subsegüent recessió econòmica per al sector turístic -el que més la pateix- canviaran per complet la concepció dels viatges futurs.

Res tornarà a ser igual en el turisme. Així que aquest és un bon moment per, seguint els consells europeus, repensar una activitat econòmica que s'havia dislocat, consumint a més moltes inversions en infraestructures i massa naturalesa. Repensar-ho tot, des de fer molt més la mitjana en el temps de les vacances de les persones, desestacionalitzant a gran escala l'estiueig, fins a valorar allò més proper i pròxim en termes geogràfics, la qual cosa ens porta immediatament a la necessitat de millorar sanejaments, serveis energètics i tota mena d'infraestructures.

Quan un surt de tantes ciutats de la costa mediterrània, tant és que sigui rumb al nord o amb destinació al sud, comprova la degradació del paisatge periurbà de l'arc metropolità i entén que, encara, queda molt, massa, per fer.