Com els contes infantils de sempre, Corea del Nord és un relat amb un argument senzill i una moralitat explícita que conté una història de terror. Als nacionalismes fervorosos i als nens els agraden els relats que poden entendre: pare, mare, nosaltres, els mals que amenacen fora... Fins ara, Corea del Nord, una dictadura ultranacionalista, havia negat la infecció de la covid-19. Va poder fer-ho perquè, sense transparència, ningú compta els morts, però per al coronavirus microscòpic, qualsevol mur és porós i el país de Kim Jong-Un acaba de reconèixer un cas. Amb pacient zero, Corea del Sud admet que la malaltia va pel seu solar, però aprofita per donar una lliçó al seu poble i als del món.

El primer malalt és un traïdor de 21 anys que va entrar a Corea del Sud el 2017, va violar una altra desertora, va passar tres anys a la desgraciada terra veïna i va tornar al seu país, nedant i contagiat. Així són els desertors: els pitjors quan se'n van, que porten el pitjor quan tornen. N'hi ha 30.000.

Un país perfecte en la seva hermètica completesa, que quan se sent amenaçat fa una desfilada militar; quan apareix feble llança un míssil a la mar; quan és desprestigiat ensenya decorats imperials i quan té alguna dissidència la silencia a trets, només pot patir la pandèmia per un ésser infecte en els seus dos sentits.

La covid és dolenta fins i tot per al nacionalisme. Quan ho volen aprofitar per al relat els queda fatal perquè grinyola argumentalment. Fa uns dies, al desorientat president de la Generalitat de Catalunya Quim Torra se li va escapar dir: «Per la salut de tots necessitem la independència». És una invocació sentimental tan grollera que, en el que dura la frase, Quim va ser indistingible de Kim. Vaja.