Seria un fracàs català que Quim Torra no ingressi a la presó, per una llarga temporada, durant l'any 2021. Ni la independència ni cap progrés en l'autodeterminació o l'autogovern seran mai possibles si Catalunya no és capaç de la pulsió mínima, elemental, de revoltar-se contra aquest president que totes i cadascuna de les decisions que pren i ha pres han anat dirigides a destruir la convivència, la creació empresarial i els recursos que permeten que als catalans ens apliquin de fet les prerrogatives de l'Estat del Benestar.

Quim Torra era un independentista de la joguina. Volia Catalunya com una joguina. Com una prostituta de tarda: els marits incompresos hi acudeixen a què els escoltin, més que no pas a fer-hi sexe, just abans de tornar a casa. El jacuzzi tot ple de bombolles i l'ànima morta. L'independentisme de Torra era de funcionari de l'Eixample esquerre tocant-se els peus mentre mira el culebrot de TV3. Per a ell, ser president fou entrar de nit a la botiga de joguines, omplir el jacuzzi de prostitutes. I a poc a poc s'adonà no tant de la dificultat de fer el que tant exigia als altres, sinó de l'aclaparadora mesura de la seva mesquinesa, de la seva covardia, de la seva natura fallida de mig home, i el farsant s'anà tornant un ressentit, i si en Catalunya, i en el seu catalanisme llefiscós, hi havia trobat fins llavors una excusa per a cada frustració, i anà trobant des d'aleshores trossets d'un mirall més gran que reflectien la seva petitor, la seva impotència, la seva meitat, i enlloc de plegar o de créixer, començà a sentir primer vergonya i després odi cap a tots els catalans.

Els cartellets de Sant Jaume, que ara el duran a la merescuda inhabilitació, eren part d'aquest odi convertit en burla; la seva actitud amb el Tsunami i els CDRs va formar també part d'aquest menyspreu: tant en l'organització de fireta dels aldarulls, que com sempre amb l'independentisme acabaren en folklore, com en la indefensió a què condemnà els barcelonins, fent-nos perdre bous i esquelles a canvi de no res. «Els guanyadors de la batalla d'Urquinaona», digué la pobra Clara Ponsatí a Perpinyà, mentre es propagava el virus, la humiliació i la derrota. Em feu molta llàstima veure cridar aquella dona, que es veu d'una hora lluny que no hi és tota.

Però l'odi més salvatge, i pel que d'una manera més minuciosa ha de ser jutjat i condemnat, és el que ha mostrat durant la pandèmia. Primer, atacant greument l'honorabilitat dels independentistes dient que en una Catalunya independent hi hauria hagut menys morts -propagar aquesta limitació mental és insultar el propi moviment, molt més que no pas Espanya-; però sobretot per les estupidíssimes mesures amb què està destruint l'economia catalana i està condemnant a la fam i a la mort tantes famílies catalanes.

Acuso Quim Torra de voler-nos empobrir molt més que qualsevol imaginari greuge fiscal. Acuso Quim Torra de ser molt més letal i fatídic, per a les nostres vides i per a les nostres esperances, que qualsevol virus coronat. Acuso Quim Torra d'odi, de prevaricació i de mala fe, perquè ni tan sols una persona com ell pot patir la brevetat intel·lectual que caldria per causar-nos aquest terrible dolor sense adonar-se'n, sense voler. Acuso Quim Torra de mania persecutòria contra els catalans, de racisme latent, de voler acabar amb nosaltres. Tot el que ha fet ha tingut aquest propòsit, aquesta intensitat i aquesta consecució. Cal tornar a la República per trobar un president que perjudiqués i degradés tant Catalunya.

Si els catalans, independentistes o no, acceptem sense resposta aquest gravíssim i insòlit atac a la nostra dignitat, i a les nostres vides i les de les nostres famílies, demostrarem que som un poble mort, sense possibilitat de rebot. El que no aconseguí Franco ho haurà aconseguit Quim Torra. Franco sempre tingué cura de l'economia catalana i és de fet el millor «concert econòmic» que hem tingut mai. Tot el contrari de Torra, que vol destruir cada una de les nostres empreses amb els seus diferents i infinits graus d'incompetència. Si no som capaços d'alçar-nos contra aquest enemic flagrant, si no som capaços d'identificar-lo, de processar-lo i d'engarjolar-lo, mereixerem que qualsevol llei armonitzadora ens arrasi i serem nosaltres els qui haurem escrit la nostra pròpia sentència de mort.

L'independentisme està molt, molt lluny de ser digne d'enfrontar-se a Espanya. De moment s'ha d'enfrontar a ell mateix per retrobar-se (o per conèixer) la seva dignitat. Queda molt encara perquè estigui en disposició d'elevar-la a metàfora. Mentre un com Quim Torra campi lliure i manant, no serem més que una tribu, i el primer pas que ara toca matar el bruixot i convertir-nos en poblat. Després vindrà la resta. De Puigdemont i de Junqueras, ja en parlarem a casa.