Les vacances en temps de la pandèmia

( Jean-Paul Sartre, La Nàusea)

Primerament es guanyaren els caps de setmana i més endavant les vacances al mes d'agost. Abans es treballava el dissabte al matí i la festa començava a partir de la tarda fins al dilluns. Sartre en La Nàusea comenta com fineix un dia de solaç col·lectiu en una societat que es va refent dels horrors de la Segona Guerra Mundial i es prepara de nou per veure emergir la setmana laboral.

Després de la guerra les consciències van ser fortament fuetejades, brutalment ferides, per totes les atrocitats i convenia a la societat recuperar la bona salut psicològica (igual passarà després de la pandèmia) tot oblidant el genocidi, les morts de tants innocents. S'anava recuperant l'afany de viure i de gaudir del merescut oci negat durant els anys tristos de la contesa del conflicte mundial que va generar la filosofia més pessimista de tota la història del pensament, l'existencialisme.

L'etimologia de la paraula «vacances» ve del llatí, del verb vacare, que significa quedar-se lliure, desocupat, vacant; el significat preludia un plasent espai de temps dedicat al lleure, en què les persones poden dedicar-se, lluny de la tasca laboral, a fer el que més els agradi; per uns és viatjar, altres anar a la segona residència o sojornar en el poble prenent la fresca. Últimament hi ha persones que trenquen en trossos de temps els dies de vacances i els distribueixen pel calendari segons les seves necessitats, acostumen a guardar-se uns dies per anar a esquiar o anar a descansar quan la multitud torna a la feina.

Quan Europa, excepte Espanya amb ínfules de nou-ric, s'adonà que les vacances injustament privilegiaven les classes benestants, històricament sempre les més afavorides d'ocis llargs i luxosos, idearen el que s'anomenà «el turisme popular» pensant en les famílies amb pocs recursos econòmics, que tenien tot el dret de gaudir de solaç en espais atractius i diferents del seu lloc de residència. Ho traduïren a la pràctica facilitant que als ajuntaments preparessin càmpings públics a baix preu i en perfectes condicions higièniques i d'entreteniment. Els alcaldes llogaren estudiants que ajudessin al fet que no manqués res a la gent acampada. També van construir-se albergs per jovent.

Una altra iniciativa posada en marxa pels governs francesos fou «el càmping a la granja» per ajudar els camperols vells a mantenir-se en el mas dels avantpassats, incapaços de viure en una ciutat, i un cop que els fills l'havien abandonat per incorporar-se a la societat industrial. Era un plaer solaçar uns dies en aquests campaments que reuneixen el necessari per ser feliç: lavabos i dutxes, una pica per rentar plats, rentadora; els cordials pagesos venien tomates, mel, vi, formatges i els escoltava amb delit quan m'explicaven llurs vides, com havia canviat el món i la sort de poder viure en el veral que més estimaven. Els camperols van passar a ser els jardiners dels paisatges.

Durant alguns estius viatjàrem molt per Europa i combinaven el càmping amb hotels i residències de vacances. A França en la majoria de pobles d'estiueig sempre hi trobàvem un parell de càmpings en bones condicions, però també en altres països com Holanda, Dinamarca, Alemanya, el que menys Itàlia, atès que els italians són pretensiosos i anar de càmping és de pobres.

Quedàvem sorpresos de la quantitat d'europeus que formen part del turisme popular i no se n'avergonyeixen gens. Quan arribàvem a un càmping acostumàvem a muntar la tenda al costat d'holandesos, els més silenciosos, discrets, no molesten mai i sempre promptes a ajudar si ho necessites, perquè gent d'algunes altres nacionalitats solen ser baladres i amoïnosos.

El país amb menys vacances és el Japó, deu dies a l'any i alguns treballadors hi renuncien, per aquest motiu el govern les ha fet obligatòries perquè hi havia massa casos de malalties psíquiques per excés de treball. Això mai passarà aquí.

De petit en el meu poble, Arbúcies, no existien les vacances per a la gent adulta, sols per als escolars; la maquinària industrial de les carrosseries i les torneries es parava els tres dies de festa major. Al cap d'uns anys ho allargaren a una setmana deixant lliures els treballadors per si volien o no feinejar. Molts homes aprofitaven els dies de solaç per donar una forta embranzida als horts i preparaven les vinyes per a la verema que començaria a finals de setembre.

En el mes de juny arribaven cada any els senyors, així els denominàvem els vilatans. Mai, cap d'ells, va relacionar-se amistosament amb els nadius. Els homes deixaven la dona i els fills i ells durant la setmana feien de «Rodríguez» a Barcelona. (Rodríguez va ser el nom que reberen els homes casats amb vida disbauxada a la ciutat i la dona al poble sense assabentar-se de res).

No recordo les botigues del poble tancades per vacances. El pare, al tombant de l'estiu, s'agafava uns dies de descans i anava a Sant Feliu de Guíxols d'on és oriünda la part paterna de la meva família.

La pandèmia ha esgarrat les vacances de molta gent. La meva dona, la Montserrat, ha estat una de les perjudicades com tantes altres, tenia un viatge de quinze dies ben planejat a Islàndia pel mes de juny i el va haver de suspendre; també hem renunciat a algunes sortides a l'estranger que ens il·lusionaven.

Ànims i que tinguem sort!