Dedico bona part del meu temps a la recerca i a escriure sobre comunitats jueves desaparegudes de diversos indrets del món. El meu primer article al Diari de Girona, el 31 de juliol de 2017, data de l'aniversari de l'expulsió de les comunitats jueves dels regnes de Castella i d'Aragó el 1492, va ser conseqüència de la meva primera visita a Catalunya. Estava, ho admeto, enfadat pel que vaig entendre com un interès de nova creació per una cultura jueva que va deixar d'existir formalment a Espanya arran de l'edicte d'expulsió, avui fa 528 anys, que ara pretenia ser recuperada en un país amb una ínfima població jueva. En concloure el meu article, em vaig atrevir a parlar pels jueus de Girona que havien emprès el camí de l'exili en lloc de la conversió forçada. «Aquests ja no tornaran», vaig asseverar. Però estava equivocat.

Bastants jueus estan tornant a Catalunya i a Espanya. Alguns d'ells són descendents de les comunitats expulsades que han emprat la llei de nacionalitat per a persones sefardites de l'estat espanyol, mitjançant la qual poden reclamar la ciutadania espanyola, iniciativa que es pot entendre com un cert esperit de reconciliació. D'altres han migrat des de països com Argentina, Panamà, Colòmbia i Veneçuela, entre d'altres. Moltes d'aquestes persones, encara que no totes, s'han agrupat en un nombre creixent de sinagogues i comunitats progressistes, que observen un judaisme marcat per valors com la igualtat de gènere, la inclusió, el compromís amb la justícia social i la democràcia. Federades mitjançant una organització més àmplia, a escala estatal, actuen col·lectivament per reclamar justícia, equitat, llibertat i millores en les condicions i qualitat de vida del conjunt de la societat.

Per què ve aquesta gent? Doncs per la gran diversitat de motius que comparteixen tots els col·lectius migrants, incloent aquells que van emigrar de Catalunya o d'Espanya en diversos moments de la història. El desig d'un futur millor, la cerca de seguretat i, sens dubte, per un sentiment de llibertat personal i col·lectiva, buscant noves oportunitats econòmiques, però també d'acceptació social, cultural, religiosa i comunitària. Aquest horitzó és el que veuen en Catalunya i Espanya avui, en clar contrast amb els fets del passat. I tots aquests objectius no els podran acomplir sols, sinó que només serà comptant i treballant amb tota la ciutadania que es podran fer realitat, que podrem reconstruir els ponts que es van trencar en el passat, però també el futur que vindrà.

( *) Harvey Starkman és un escriptor canadenc amb un especial interès per l'actualitat de Catalunya i Espanya; Marc Francesch Camps , traductor de l'article, és gestor cultural expert en patrimoni jueu.