La setmana passada el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya va publicar les 3.722 propietats que a Catalunya l'Església catòlica va matricular com a seves sense que en pogués acreditar documentalment la propietat. Això es deriva d'una llei de 1946 -una llei franquista, és clar- que permetia que els bisbes diocesans actuessin com a notaris. La llei, reformada per Aznar el 1998, encara va afavorir més l'Església. Immobles i terrenys que fins aleshores no havien estat mai matriculats als registres, van ser registrats en benefici de l'Església -molts cops adduint propietat d'ençà temps immemorials, però sense aportar documentació. El 2015 aquest marc legal es va modificar i ara ja no és possible aquesta pràctica.

Més enllà del perjudici que es va causar a particulars, també se n'ha causat, i gran, a les institucions públiques. El cas de Navarra és paradigmàtic: en els darrers anys la diòcesi de Pamplona ha fet més de mil immatriculacions molt discretament, fins al punt de convertir-se en el major propietari immobiliari de la comunitat foral en pocs temps. Això s'ha fet en detriment de la propietat pública de pobles petits que, de sobte, van veure que la propietat comunal que ells mantenien havia estat privatitzada.

La decisió d' Ester Capella obre la porta a centenars de reclamacions i litigis potencials només a Catalunya. Per exemple, a Llagostera l'església parroquial de Sant Feliu va ser immatriculada emprant aquesta pràctica mafiosa i que molts juristes i partits consideren anticonstitucional. Capella i el seu departament han creat una oficina de mediació per ajudar a resoldre els conflictes tot evitant d'anar a judici. Això pressuposa bona voluntat i predisposició eclesiàstiques. El comunicat de la mal dita «conferència episcopal Tarraconense», on reiteren que les propietats són seves i només seves, presagia que els bisbes catalans faran guerra a ultrança, perquè encara es pensen que viuen en el nacionalcatolicisme.

Aquesta darrera notícia bomba contra l'Església catòlica a Catalunya s'uneix a la llarga llista de plagues que assoten el catolicisme. Per exemple, la diòcesi de Girona compta, segons dades de 2018, amb un dels clergats més envellits de l'estat (el tercer de la llista). Segons dades de 2010, les darreres que he sabut trobar, l'edat mitjana del sacerdot gironí era de 74 anys. Això s'uneix a un baixíssim nombre d'ordenacions sacerdotals. D'ençà un parell d'anys que 41 laics presideixen «celebracions de la paraula» (litúrgies que no inclouen la consagració del pa i el vi) perquè no hi ha preveres, els que hi ha porten un nombre impossible de parròquies i la majoria ja són grans. Aquesta dinàmica letal és la que va forçar a endarrerir més de 15 dies la reobertura d'esglésies a la diòcesi un cop es va acabar el confinament del coronavirus: la situació era perillosa per al molt envellit clergat gironí.

L'Església catòlica va retrocedint i desapareixent lentament. En els darrers deu anys la tendència s'ha accelerat. L'escenari en el qual falti clergat ja és aquí. Semblava que l'ordenació de diaques permanents (generalment casats) seria la solució. A Girona només n'hi ha una dotzena. L'altra solució, la d'autoritzar laics, és la solució d'emergència davant la debacle que s'acosta. Això té conseqüències importants: posa de facto al capdavant de les comunitats eclesials gent amb escassa formació, erosiona la pròpia teologia catòlica sobre els sagraments i l'ordenació, i allunya els fidels de la missa tal com és concebuda doctrinalment en el catolicisme.

Els bisbes, per la seva intransigència i incapacitat d'adaptació, acabaran perdent el control eclesial, justament amb unes mesures que, en principi, són fruit d'aquest control. És una protestantització involuntària. Els valdria més d'abraçar una teologia i doctrina alineades amb la pràctica que d'uns anys ençà realitzen -i potser així l'Església catòlica sobreviuria.