El dissabte dia 24 s'hi va representar la Consueta de Sant Jordi, una obra mallorquina anònima del segle XVI. Enllà de l'excelent treball del quadre escènic hi va haver un moment, quan a l'obra es parlava del mal que, de cop i volta la normalitat va esdevenir estranya. Els encimats vitralls s'enfosquien com si a fora del temple s'hi apropés una amenaçadora tenebra. El drac vigilava amb ulls de sang des d'una considerable altura, remugava i exal·lava fumarades que provenien de l'inframón. Els personatges cada vegada més estaven atrapats per la força maligna que dictava el destí. Tot passava feia segles i a l'hora, era actual perquè qui s'amotllava a un destí inclement erem els espectadors que, per salvar-nos de la pesta, duiem febles mascaretes. La rabiosa visió medieval l'havíem portat nosaltres arran de l'escenari. La por habitava a pocs metres de l'entrada. La mort feia dies que, invisible i inclement, recorria els carrers antics, els nous, els temples i els palaus. La victòria en contra del mal se substanciava gràcies a un Sant Jordi que va entrar a la Catedral amb una armadura lluent, cabells llargs i un cavall ben plantat i fosc. L'eco de les veus cada vegada s'assemblava més al soroll dels humans que, malgrat el poder o la servitud a un Déu inclement, ressonava a dins d'una atmosfera inquietant. Quan, al final, el drac es va fer vistent i va sobrevolar pel damunt dels caps d'unes ànimes «asimptomàtiques», el cavaller va salvar a la princesa. No va acceptar l'oferiment del rei i va rebutjar casar-s'hi, al seu full de ruta hi havia més perills per aclarir i, en definitiva, a tota una humanitat per salvar. Un cop vam ser fora, sabíem que la pesta rondava rere de cada cantonada.
