Des de primera hora el mòbil feia el ronso. No hi havia manera d'entrar als diaris digitals. Com que és un aparell xinès he pensat que era cosa dels americans, però a l'entrada del supermercat un rètol avisava que no admetien targetes «per un problema d'Internet a tot el poble». Al carrer, els veïns feien grups per comparar la connectivitat dels seus artefactes. El carnisser deia que la clientela no compra tant si ha de pagar trinco-trinco. «Ja fa temps que ho dic, que la gent no té diners!». La seva dona m'informava que un dels dos datàfons sí que els funciona, el que va amb la companyia V, posem per cas, però no el de la companyia M, posem també per cas. I ara estic escrivint aquest article sense saber com l'enviaré al diari si la xarxa no rutlla. Potser hauré de recórrer a la tecnologia predigital dels meus primers anys d'exercici professional.
Encara que costi de creure, hi hagué un temps en què Internet no existia. Ni tan sols el correu electrònic no ens havia beneït amb la seva immediatesa, ni maleït amb la seva brossa. En aquella època remota, els qui no treballaven a la redacció dels diaris, o enviaven els articles per missatger o els dictaven per telèfon. Els meus inicis periodístics van ser de corresponsal a Manresa de capçaleres barcelonines, i aquestes tenien una figura anomenada «cabines», on unes amables mecanògrafes amb auriculars teclejaven els textos que els llegíem, amb indicació de comes i punts, i amb sigles lletrejades. Però els estic parlant de pàgines viscudes fa més de quatre dècades, una època en què la paraula «digital» es relacionava amb «dit» (per acolorir una mica el comentari he intentat buscar «digitació» a Internet, que burro, «no tens connexió», m'ha recordat el xinès, en català).
Em pregunto si aquest diari podria publicar-se en cas d'una gran fallada d'Internet, i em responc que sí. El teletreball consistiria a dictar articles per telèfon i ressuscitarien els faxs i els teletips que utilitzaven la línia telefònica convencional. Les pàgines muntades s'enviarien a la impremta en furgoneta, i els albarans de distribució s'omplirien a mà. Però el diari sortiria, i a manca d'altres entreteniments, potser els lectors li dedicarien més estona: un compromís per fer-ho bé.
