Hauria estat preferible la sinceritat i que Quim Torra hagués argumentat que «no vaig a la conferència de presidents autonòmics perquè no em dona la gana», o senzillament perquè allà es troba com un pop en un garatge. Puigdemont no el va escollir per governar. Millor que la retòrica frase, escrita per algun assessor: «El meu deure és defensar els interessos dels catalans i ser al costat de la Catalunya social, i no fer-me fotos sense contingut». Grinyola una mica pronunciada la mateixa setmana que la Generalitat ha suprimit el pagament de les targetes moneder per a les ajudes de menjadors, contravenint un mandat del Parlament. Igual que les fotos. Torra prefereix fotografiar-se menjant un calçot, bevent d'un porró, tallant una carabassa o acaronant un manat d'alls abans que exercir les seves responsabilitats institucionals de negociar el repartiment dels 140.000 milions de la Unió Europea. O el dia que va abandonar el despatx de la Generalitat per anar a tallar carreteres.

El gran drama de Catalunya és tenir un president, amb el suport de més de dos milions de catalans, que a costa del progressiu i constant enfonsament del país, es dedica a fer de corretja de transmissió de l'activisme independentista i a amenaçar els díscols, com hem comprovat aquesta setmana amb l'arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella. Com que el cardenal no s'ha posicionat a favor de l'independentisme, se li obrirà un expedient per contravenir una norma (reunions d'un màxim de deu persones) que en els últims dies han incomplert totes les concentracions en suport dels polítics empresonats sense que aquestes hagin rebut cap retret de l'autoritat governamental. El cardenal Omella ha comprovat el que vaig escriure diumenge passat: «Que difícil és en el règim autoritari de Catalunya criticar els polítics independentistes!» En el seu cas, ni tan sols els ha criticat; senzillament no ha seguit les seves imposicions.

Divendres, vam comprovar l'abismal diferència entre la política (Iñigo Urkullu) i l'activisme (Quim Torra). Bé, ni tan sols es pot qualificar d'activisme; més aviat populisme atrotinat. Mentre Catalunya ha passat a ser «zona vermella» en el mapa europeu de rebrots, figura a la llista negra dels francesos i els alemanys per viatjar i el PIB ha caigut un 20%, el seu president renuncia a negociar els fons de reconstrucció. Això sí, la culpa sempre serà d'Espanya.