02 de agost de 2020
02.08.2020
Diari de Girona

Els feliços 90

02.08.2020 | 06:00
Els feliços 90

La tragèdia comença sempre al paradís. Aquesta és la lliçó del Gènesi, ja en les albors de la història. Dant ha de pujar de l'Infern al Paradís, igual que Enees ha de fugir de Troia, la seva estimada pàtria, per fundar el llinatge llatí en la futura Roma. L'assagista Ramón González Férriz ha titulat El parany de l'optimisme el seu particular periple sentimental pels anys noranta, origen –en la seva opinió– de les dificultats econòmiques i polítiques que pateix la democràcia liberal en els nostres dies. «El tret essencial que hauríem de recordar de la dècada dels noranta –constata– és l'optimisme» i va ser aquesta passió ingènua (amb el comunisme derrotat, la globalització en marxa, la tercera via com a resposta ideològica i la tecnoutopia com a marc de futur) la que va marcar el to d'un paradís que va florir durant uns anys, fins que va deixar de ser-ho quan la Història –amb la seva càrrega de culpa i dolor– va reclamar de nou un seient preeminent.
Els noranta van ser la dècada sense segle, la baula perduda que va conduir del breu segle XX (1914-1989) a l'actual, l'inici va ser un onze de setembre de 2001. Una dècada sense segle, perquè Fukuyama havia anunciat ja el final de la història i perquè al jardí de l'Edèn, a més, només es compten les hores felices. L'optimisme sense fre d'aquella època es deia euro i Maastricht, Jocs Olímpics de Barcelona i primera globalització, arribada d'internet i Nokia, bombolla «puntcom» i sèries d'èxit com Friends. Els noranta van representar també el triomf a gran escala de la cultura pop al ritme de la MTV, de Bob Dylan cantant per Joan Pau II o de Tony Blair confonent-se amb la figura de Bono. Encara que González Férriz no ho apunta –o ho fa només tangencialment–, els nens que van créixer en els vuitanta i els noranta es van educar en la televisió (no en el cinema) i en la música (no en la literatura). Va ser estrictament la primera generació universitària que es va formar (que ens vam formar) d'esquena als llibres, tot i tota la parafernàlia Vaixell de Vapor. Vam arribar a la vida adulta desliteraturitzats, sense més bagatge que un vague optimisme: un món sense conflictes que es dirigia cap a un lloc sempre millor.
El parany de l'optimisme va ser també una temptació. Es tractava de demostrar la nostra superioritat sobre el passat: els conflictes pertanyien a èpoques fosques de la humanitat i, tan aviat com abraçaves els valors de la modernitat, les deixaves enrere per sempre. Els feliços anys vint es van acabar amb el gran crack del 29. Després dels noranta van arribar també el gihadisme, l'estancament d'Europa, la fractura social i el retorn dels populismes. Tot d'una, el sòlid s'havia tornat líquid i les certeses s'havien convertit en ombres. I vam entrar en un cercle diferent, cada vegada més desesperançat. «Igual de perillós, amb tot –sosté González Férriz–, seria sucumbir a un parany de pessimisme. Estem entrant en una era nova, una que els anys noranta van contribuir a crear. Una era que està pagant molts dels seus excessos. És perfectament possible que siguem capaços de conformar de manera que encara permeti l'enfortiment de la democràcia liberal i la volta més inclusiva, menys propensa a excessos i bombolles, més prudent». Confiem que així sigui. Entre altres motius, perquè després de la nit arriba l'alba.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook