Des del coronavirus parlem molt dels refilets dels ocells i res de la matraca de les rodes de les maletes contra les rajoles de la vorera. Els sorolls, quan desapareixen, es deixen de sentir o, per dir-ho en el llenguatge babau de la reivindicació, s'invisibilitzen. Ens van encantar els ocells en quedar-se a soles amb el silenci i ens vam oblidar dels maletins amb rodes quan van deixar de sonar darrere de nosaltres entre el soroll del trànsit i la megafonia.

Abans de la subnormalitat actual, el soroll dels maletins amb rodes arribava des del darrere, com els remordiments, fóssim nosaltres els que els portéssim o fossin altres els que ens arribaven en el seu trànsit amb pressa de turista set dies sis nits o d'auditor dos dies una nit. Els que arrosseguen la maleta amb rodes sempre porten pressa i caminen a una velocitat impròpia de transeünts, com si el trolley fos una bateria que els carrega una energia superior a la pròpia en humans.

Respecte al trolley, el bagul era un dinosaure enterrat en un soterrani i la maleta de nansa un avantpassat que residia al traster. El trolley -aquest carretó que va trigar segles a convertir-se en maleta, aquesta maleta que va necessitar cent anys de turisme perquè li sortissin rodes- era una valisa que portava una vida atrafegada i dormia, poc, en els altells, sempre tan disposada a sortir de l'armari com la roba de diari i les identitats.

A aquesta au d'altell, que ha deixat de volar en bandada en avions, de rodar per aeroports i estacions, de pujar a taxis i cotxes de lloguer, ja no se la sent com se la sentia en aquest món amb poques portes d'embarcament, escassos taulells de facturació i baixa ocupació als hotels. «És temporal», ens repetim, amb un pessic de por que el trolley acabi guardat al costat de la fondue.