El pes de la realitat
Ahir, el propietari de l'òrgan El Punt-Avui qualificava el lehendakari Iñigo Urkullu de voltor pel pacte que ha permès flexibilitzar la capacitat d'endeutament de les diputacions forals basques que és com aconseguir mantenir a flotació el país en aquests moments de crisi. En la bombolla hiperventilada són capaços d'insultar i trobar pretesos arguments per la difamació fins i tot quan les coses es fan molt bé. Els domina el rancor davant tant naufragi en la governació del nostre país. D'això se'n diu viure allunyat del principi de realitat. A mi m'ha semblat brillant l'executori del lehendakari i considero que el PNB és el partit més professional i útil a la ciutadania de tots els de l'espectre polític hispànic.
En dos dies he escoltat com un restaurador renegava ferros i claus per la política del Govern català respecte al turisme. Un empresari ben arrelat al país deia amb una glopada d'indignació que el Govern català no només no li és útil, que tant li fa, sinó que el perjudica quan ha de fer negocis perquè els seus competidors li fan jugar a la contra la seva condició de català. La riquesa de Catalunya continua caient respecte a altres comunitats. Hi ha depauperació institucional i política a Catalunya. Per què és impossible trobar ni un gram d'autocrítica en les files de l'independentisme irredempt respecte a la tardor de 2017 i els mesos que han vingut? Aquest és el punt que fa difícil el desbloqueig intern català.
Per alguns aquesta havia de ser la legislatura de la implantació de la República. Mirin al seu voltant i veuran quelcom diferent. Ja he escrit aquí que he firmat a favor de l'indult a la consellera Dolors Bassa i que estaré en tots els llocs on pugui sumar per una sortida política i humana dels amics que compleixen presó pels fets de la tardor de 2017. La decisió de revertir el tercer grau és del tot condemnable i impròpia de l'evolució del règim penitenciari. Dit això, es pot construir res des del rancor o des de la negació de la realitat? Es pot remuntar sense ni un bri de correcció en el naufragi que és avui la governació del país? Es poden pensar grans projectes amb persones que estan instal·lades en el tot o res? Quan a més han comprovat empíricament els efectes de jugar al tot o res i quedar-se amb res. Sens dubte que la política catalana està dopada per un excés d'emotivitat i sentimentalisme extra polític.
En el primer capítol de la sèrie The Young Pope li és presentada al nou Papa la monja cuinera del Vaticà. Una cuinera que ha cuinat per tres papes i que és emocional i sentimental. Petoneja i toca les galtes del Papa i li pregunta què vol per dinar. El nou Papa la talla en sec dient-li que ell no creu en els excessos emocionals perquè sempre acaben malament, en desastre. Que ell creu en les relacions reglades i formals que són segures, previsibles i donen un marc favorable al treball. A la monja cuinera li acaba caient una llàgrima, lògicament, però entén les noves regles. Aquella monja em va fer pensar en el president vicari.
Un gran moment europeu
Angela Merkel ha interpretat diferents papers durant el seu llarg pas per la política. Els més coneguts han estat de jove aprenent al costat de Helmut Kohl i buròcrata arribada de l'Est, sense ambicions aparents, seguits de la condició de primera dona canceller i pacient negociadora de quatre governs de coalició, sempre camaleònica i adaptativa.
En el pla europeu, ha estat l'única líder al pont de comandament davant tres crisis de gran envergadura, l'euro, la migració descontrolada i la pandèmia. Afortunadament, ha reservat la seva millor versió per a l'acte final, en què ha forjat el consens entre 27 socis al voltant del Pla de Recuperació amb una visió de conjunt en comptes de l'acostumada invocació de «fer les coses segons les regles», normalment les d'inspiració alemanya.
L'acord ordit per Merkel és una valuosíssima innovació institucional i l'embrió de què pot ser la Unió
Fiscal. Dona un recolzament polític essencial a l'acció decidida del Banc Central Europeu, que després de finançar la hibernació de l'economia continental ara es bolca en la seva reactivació. Sobretot, el pacte de Merkel enforteix la viabilitat del mercat interior i de l'euro, enfront de les apostes contràries, moltes d'origen anglosaxó, que s'han equivocat en els últims dotze anys.
La integració europea torna al seu origen setanta anys després, amb una combinació d'interessos i ideals poc freqüent en les relacions internacionals. En moments fundacionals com aquest, les institucions solen ser febles o massa incipients i la personalitat i les qualitats del líder esdevenen el factor més important. Merkel contrasta amb els anomenats homes forts en voga, pel seu mètode científic, cautela, determinació, atenció al detall i serietat. La cancellera no fa pública la celebració de les seves victòries. Com a molt haurà obert en el seu modest apartament de Berlín el blanc de Borgonya que li va regalar Emmanuel Macron a la cimera. Sap que presumir d'èxits debilita la seva capacitat negociadora i necessita intacte tot el seu capital polític. Vol seguir guanyant batalles fins que un dia es retiri discretament. El seu llegat li permetrà anar-se'n sense haver de dir adeu.
Ara intentem descansar després d'un mig any tan inèdit i dur. Valorem les petites coses de la vida, que són molt grans, continuem el viatge en tocar de peus a terra i ens retrobem a finals de mes en aquestes pàgines. Que Urkullu i Merkel hi facin més que els nostres governants.
