Ha passat (o no...) el pitjor de la plaga i tornem a recuperar el tarannà «optimista» que la tempesta ja és història. Ha estat una garrotada però ja la podem donar per superada. Només faltaria, essent els millors... Nosaltres, a tota vela!

La realitat es planta a la cara: l'epidèmia està aquí i amb ganes de tornar a fer estralls, si no recuperem el seny i la prevenció. La situació sanitària és delicada. Potser nosaltres no ho valorem prou, però governs de mig Europa, amb oportunisme o interessos propis, ho veuen diferent: aconsellen no viatjar a Catalunya, a altres regions o a tot l'Estat. I saben com fer-se valer. La resultant és tempesta sobre diluvi en el sector turístic i, de rebot, a tota l'economia del país. Ara es veu que la pressa a fer calaix pot ser una inversió catastròfica.

Mentre dirigents polítics surten als mitjans diàriament per temes partidistes, el país està arribant al quart de milió d'aturats d'abril cap aquí, descomptant els que estan amb ERTO. Sort que Europa va acceptar, en bona part, la proposta del Govern de l'Estat! L'endemà, des d'aquí, ja s'exigia «el que ens toca», abans de discutir el sistema de distribució a la taula de presidents, de l'Estat i les CCAA. Per cert, no assistir-hi és una aclaridora manera de defensar Catalunya. L'excusa d'estar aquí pels brots de la covid-19 és tan sobrera que es podrien absentar una llarga temporada la presidència i alguns consellers i conselleres. No pateixin!

Els catalans, ara fer país vol dir sobretot preservar la nostra salut i la dels altres! I procurar que l'economia no malmeti el benestar que s'ha aconseguit amb sang, suor i llàgrimes de generacions.

Tot canviarà i en alguns camps ja es veuen a venir: ni l'educació serà igual que abans, ni els serveis de salut, ni les llars d'avis, ni les residències, ni el turisme, ni l'esport, ni el lleure, ni les compres habituals.... Davant nostre s'obre la porta a anticipar propostes com a afectats o com a experts. Els diners públics no arribaran per a tot. I potser serà convenient canvis de rumb essencials per dissenyar un futur realista que ens animi a superar aquesta tempesta, que no sabem si afluixarà o en vindran d'altres. Per això, val més que en lloc d'esperar que passi, aprenguem ara a navegar amb bon rumb i, si cal, aprendre a nedar.

Possiblement els governants del meu país han estat a la seva altura, que és molt baixa en saber administrar, massa als núvols en plantejaments polítics i fratricida en el partidisme. Ningú se sent sobrepassat en les capacitats per governar el país. Ningú dimiteix! Qui dia passa any empeny, és una tècnica governamental ruïnosa i depressiva en aquests moments. Ara, però, ja no valen excuses d'enemics externs ni càntics de patriotisme de sepulcre blanquejat. La pudor supura per totes bandes. I amb la que ens espera, podem veure fervorosos partidaris de somnis enlluernadors transformar-se en exigents implacables de responsabilitats als qui «ens han enganyat» o «ens han traït». Volaran cadires!