Un company de feina li té molta tirada a l'actitud de posar el focus en l'important. Quan coincidim en una reunió, si algú fa una proposta, sempre pregunta si és realment imprescindible invertir temps i energies en aquesta comesa. Si la resposta és afirmativa, endavant. En cas contrari, millor dedicar-se a una altra cosa. Gràcies a aquesta manera de gestionar, els seus equips són més eficaços i eficients. Bàsicament, perquè dediquen part del temps a preguntar-se si el que proposen és valuós, útil o resol alguna necessitat. Si portem aquest plantejament a l'àmbit polític, poques iniciatives se salven de la crema. Un clar exemple és el del polític que proposa construir un carril bici de centenars de quilòmetres, sense plantejar-se si més no quins patrons de mobilitat i transport són els adequats per a la ciutat. O el que anuncia a so de bombo i platerets la creació d'ics places residencials per a gent gran, sense parar-se a reflexionar sobre quin és el model d'envelliment que desitgem per a la nostra societat.

Actualment, immersos com estem en la crisi pandèmica, tot el que no sigui com sortir d'aquesta i no morir en l'intent sembla superflu i fora de context. Fins i tot el debat sobre si monarquia sí, monarquia no. Ja hi haurà temps per promoure un debat seriós, potser fins i tot necessari, però, mentrestant, no es dispersin, si us plau. Els necessitem intel·lectualment ufanosos i concentrats.

La reflexió del meu company de feina és interessant en plans més prosaics i banals. Per exemple, el carretó de la compra. Si ens hi fixem, és probable que ni l'excedent de iogurts, la tercera caixa de cereals o les sis llaunes de tonyina que estan en oferta siguin necessaris. Les promocions del dos per un i del tres per dos ens fan caure en un aplec inútil. El mateix succeeix amb la tecnologia i amb els canvis de mòbils, amb les cremes protectores del sol, els ungüents que acabaran miraculosament amb les arrugues, les joguines, les sabates o els pintallavis. Fa anys, quan em va agafar pel carmí color rosa intens, vaig comprar diversos labials iguals que encara no he obert. Ara estic en fase vermell passió; així que, sí, quina inutilitat la meva! Tinc amics que compren la mateixa peça en diferents tonalitats i a mi em sobren els pantalons texans i les camises blanques. Mai cuinarem suficients delícies per omplir tots els tàpers que guardem a la cuina. Amalgamem caixes de Paracetamol o de Lorazepan en la nostra farmaciola perquè ens tranquil·litza que aquesta vessi de química i, ja que estem avorrits a la cua del súper, ens entretenim agafant un paquetet de caramels sense sucre i un altre de xiclets sabor tropical.

Una de les coses bones del confinament va ser descobrir que amb tres samarretes i uns sostenidors (és un dir) és suficient. Que de la botiga de queviures n'hi ha prou de dur l'essencial i saludable. Que la realitat és que, de la llista telefònica d'amics, només et ve de gust comunicar-te amb uns pocs. Que més val tenir una bona ampolla de vi que diverses de mediocres. Que a la nevera hi ha bosses de formatge ratllat que, probablement, caduquen sense que t'hagi donat temps a obrir-les i que en el primer calaix hi ha molts mitjons desaparellats que es poden llençar. Deixar anar llast i enfocar-se en l'important. Consigna estiuenca.