Robert Houghwout Jackson, magistrat del Tribunal Suprem dels EUA, va deixar redactada en una sentència de l'any 1950 la següent frase: «L'electorat ha de conrear una intel·ligència independent i responsable per preservar la nostra democràcia de la submissió, la timidesa i la mentalitat de ramat que condueix a la tirania de la mediocritat». La idea subjacent convida a concloure que el sistema democràtic tan sols funciona bé quan una ciutadania amb criteri, correctament formada i informada, exerceix amb responsabilitat la seva funció de control i direcció política en cada procés electoral, ja sigui en l'àmbit estatal, local o supranacional. No obstant això, es ve alertant des de fa molt de temps que la població no està complint les seves funcions perquè aquest engranatge de sistema de llibertats funcioni amb la deguda precisió. Potser per aquesta raó Winston Churchill va sostenir que el millor argument en contra de la democràcia era una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà.

La gent sol ser molt crítica amb els seus dirigents polítics, amb l'entorn que l'envolta i amb les crisis que entreveu (econòmiques, socials o d'altra índole). Sovint en les converses la població jutja amb severitat els seus mandataris i reprèn amb vehemència els que ocupen càrrecs de representació o tenen el poder però, paradoxalment, aquestes persones amb facultats de comandament hi són després d'haver rebut democràticament els vots d'aquests mateixos electors que després es posen les mans al cap, com si res del que succeís tingués a veure amb les seves decisions i conductes.

Així, milions d'homes i dones van assistir amb sorpresa i incredulitat a la victòria de Donald Trump en les eleccions de 2016, sense parar-se a pensar que més de seixanta-dos milions de votants es van decantar per la seva candidatura i que als Estats Units es tolera des de sempre un sistema electoral en què no és la majoria de vots el que preval a l'hora d'elegir el seu president. Molts altres s'espanten davant l'ascens al poder d'alguns personatges que lideren països democràtics per la senzilla raó que una aclaparadora majoria de votants els ha col·locat al capdavant dels seus governs. Serveixi com a exemple el cas de Jair Bolsonaro, que presideix el Brasil gràcies a més de cinquanta-set milions de vots, superant en més de deu punts d'avantatge el seu immediat rival. Després podran venir les queixes i les lamentacions però, en els seus orígens, hi ha un contundent suport a les urnes que legitima semblants governants.

Evidentment, queden al marge d'aquesta anàlisi els estats que no són democràcies com a tal i aquells disfressats d'una falsa formalitat democràtica però que, en realitat, no tenen garanties i llibertats (a Rússia, Turquia o Veneçuela també se celebren consultes, si bé en absència dels mínims requisits). Abundant en aquesta idea, des de 2006 s'elabora per l'Economist Intelligence Unit de The Economist el «Democracy Index», al costat de l'Índex de Democràcia Anual de l'Institut Varieties of Democracy (conegut com V-Dem Institute), que publiquen regularment el seu llistat de democràcies plenes, semiplenes i falses, i on els tres països citats anteriorment figuren marcats en vermell a causa de les seves deficiències democràtiques i la seva absència de llibertat real. No obstant això, el problema que plantejo en aquest article fa referència precisament a aquest llistat de nacions reconegudes per tots els indicadors com «democràcies plenes» i en el qual s'inclou la pràctica totalitat dels països europeus i americans.

Per millorar la nostra democràcia cal afrontar dos grans reptes. En primer lloc, conscienciar la ciutadania sobre la seva quota de responsabilitat enfront de les situacions generades dins de les seves societats (bé per acció o bé per inacció política), i formar-la i informar sobre això d'una manera crítica. I en segon, millorar dràsticament les normes electorals vigents perquè, de manera efectiva, s'atorgui a cada ciutadà el protagonisme en l'elecció dels seus representants, cosa que a dia d'avui es troba en mans de les formacions polítiques i queda retallat pels interessos partidistes, amb la perpetuació de llistes tancades o bloquejades i amb uns sistemes desproporcionats que no presenten una mínima correlació entre el nombre de vots i el d'escons.

Si no s'aborden amb promptitud tots dos reptes, accelerarem aquesta deriva desil·lusionadora, cada vegada més distanciats dels nostres representants i, per descomptat, més inconscients respecte de la nostra responsabilitat en el que esdevé. No serà, doncs, descartable que un mal dia ens despertem tan desencantats d'aquesta anomenada Democràcia que algú s'aventuri a buscar altres vies per governar. I, si s'obre aquesta veda, ningú sabrà ja el que pugui passar. Esforcem-nos doncs a establir la gran diferència existent entre un ciutadà en democràcia (amb els seus drets i obligacions) i una simple persona en societat (a l'atzar de les decisions d'una classe governant a la qual mira amb desafecció, indiferència i recel).