Escriure sobre el que la realitat té de realitat està a l'abast de qualsevol. Allò difícil és escriure sobre la quantitat d'irrealitat continguda en la realitat. I no perquè la irrealitat s'amagui, sinó perquè està massa present, igual que la matèria fosca. El recorregut «gloriós» que els Reis han fet per Espanya ens porta una vegada més a la memòria la història del rei nu, d'Andersen, on si vostès se'n recorden un poble sencer veu vestit un senyor que va nu. Un poble sencer, es diu aviat. Calculin vostès les tones d'irrealitat que projecten aquestes mirades. El millor del conte és quan el monarca passa per davant de l'autor d'aquella frase màgica:
- El rei va nu.
Acostumo a dir que aquest nen és el periodista de la vila: no veu el que li han dit que vegi, sinó el que realment es troba a l'altre costat del seu cap. Em pregunto si avui practiquem més el periodisme de l'infant o la submissió dels seus paisans. Llegim a la premsa més coses irreals que reals? No en tinc ni idea perquè el real i l'irreal estan confosos de tal manera que no hi ha forma de separar els fils que pertanyen al primer dels que pertanyen al segon. Destrenar i trenar és el més semblant a separar les paraules d'una frase, a l'objecte d'analitzar-les, i tornar-les a ajuntar després perquè no perdin el seu sentit. En aquesta tasca de muntar i desmuntar al final falten o sobren peces, com quan unes mans inexpertes desarmen un motor.
Analitzes, fotograma a fotograma, el comportament d'un polític i després et sobren o et falten fotogrames. Què se n'ha fet, de la cartilla Covid o passaport sanitari de la presidenta de la comunitat de Madrid?, per posar un exemple recent. Estava aquí mateix quan examinaves la notícia i de sobte, al tornar a llegir-la, ha desaparegut. No era un passaport sanitari, era un registre o alguna cosa així. El rei anava nu una vegada més. Díaz Ayuso es va presentar a la roda de premsa intel·lectualment en pilotes. L'altre dia, al Congrés, mentre el PSOE s'aplaudia a si mateix amb aquella fúria, vèiem sense roba tots els seus diputats. Els que desaplaudien amb violència, d'altra banda, mostraven el pitjor de la seva anatomia moral.
