El 17 de juliol de l'any passat va morir Andrea Camilleri, escriptor sicilià creador de la figura del comissari Montalbano. Encara queden per editar a casa nostra quatre llibres, esperats amb candeletes pels fans de la sèrie. El darrer publicat és L'altre cap del fil, amb traducció de Pau Vidal.
Abans de ressenyar la novel·la, assenyalar que el traductor és un dels signants del Manifest del grup Koiné, exponent del fonamentalisme cultural en contra del bilingüisme.
Però l'autor del provocador pamflet El bilingüisme mata (2015) insufla vida als personatges de Camilleri quan juga amb les paraules, utilitza argot i fa servir la parla col·loquial del carrer, tot i que, segons ell, «està contaminada pel castellà», el catanyol.
Precisament l'actitud transgressora, exercida amb premeditació, li permet captar l'originalitat de Camilleri, que escriu en una llengua de collita pròpia: no és ni italià ni sicilià, sinó camillerès.
Però la gosadia del traductor en emprar variants col·loquials i aportacions dialectals no quadra gaire amb la defensa tenaç d'una puresa lingüística. De fet, és una rara avis que conviu amb les seves contradiccions. Potser per això, el també autor de Corregir mata (2020) és capaç de bandejar l'asfixiant normalització lingüística, defensada per aquells que no s'adonen que no es pot ser, a la vegada, català i cosmopolita.
Reprenem el fil per realçar que la narració marca distància respecte a les últimes novel·les amb el retorn d'un Montalbano en plena forma. La seva energia renovada arracona el somicó sobre la vellesa i eixampla les trifulgues amb Lívia, l'eterna amant.
Pel que fa als subordinats, en un ambient enrarit per una ingent feinada, remuguen per les ordres del comissari que no els deixa ni respirar. Fazio sempre servicial, Mimí Augello recelós del seu cap i a l'aguait d'una aventura galant i en Catarella trabucant noms i alterant paraules (allavòrens, llavonses...).
La trama combina l'arribada de pasteres plenes a vessar d'africans i l'assassinat d'una modista coneguda de Lívia. Amb un ritme trepidant, les vivències emotives atrapen el lector (el gat descabdellant la troca, la noia africana violada...).
Montalbano, amb pressa i sense pausa, sabedor que estirant els fils se'n treu l'entrellat, esclarirà l'assassinat amb el seu instint de gat vell.
A mode d'epíleg, Camilleri deixa anar una reflexió del qui es fot de les noves tecnologies: «Igual que els metges havien perdut l'ull clínic i es refiaven cegament de les anàlisis, la policia estava perdent la intuïció i acceptava els resultats de les proves científiques sense qüestionar-los».
Els sona la cavil·lació sobre proves policials d'origen dubtós que semblen fetes a mida?
