De cap per avall

Comencem per la pandèmia, la gestió de la qual ha estat manifestament millorable. No l'esperàvem i quan va arribar no la vam voler veure fins que ja era tard i el virus campava per celebracions i manifestacions com a poc imprudents. Ara hi ha desacord sobre el nombre de morts, amb el Govern dient que 28.000, que ja està malament, i les comunitats que 44.000, que està molt pitjor. Cap per avall. Es dirà que Alemanya ho ha fet millor perquè té més mitjans, i jo responc que també Portugal ho ha fet millor i en té menys.

Jo no sé si a Madrid no en saben, no volen, o compten de manera diferent per alleujar el marró que li ha caigut al Govern, però el que passa no és seriós i posa en relleu la necessitat de centralitzar les coses importants perquè la pandèmia no és com una llicència de caça, diferent per a cada comunitat autònoma. És com si el virus fos anterior a la Constitució i no entengués d'autonomies ni de fronteres reals o artificials, ja que en realitat totes ho són. I això no és una crida a la injuriada centralització (encara que personalment crec que serien molt convenients unes regles mínimes en Educació, per no seguir distanciant cada dia més els uns dels altres), sinó una crida a l'eficàcia en el combat contra un enemic que ens mata i que és tan ignorant -el pobre!- que no diferència entre un català i un extremeny.

Després ha vingut l'escàndol de les residències, en què ha mort un nombre elevadíssim de vells i on la competència és autonòmica (6.000 morts només a Madrid). És un problema que compartim amb altres països (segons el NYT amb l'1% d'infectats han donat el 50% de morts) però ja se sap que mal de molts... epidèmia, i mai millor dit. Cap per avall. És imperativa una investigació a fons i una urgent revisió de les condicions en què operen aquestes residències de la mort. Perquè en res han millorat des del març i es podria repetir el drama.

La situació sanitària a Espanya empitjora i preocupa al món, ja que s'infecta entre nosaltres diàriament més gent que entre els 240 milions d'italians, francesos i alemanys tots junts. Cap per avall. I com que ja queden menys vells, els infectats són ara els joves del botellón i de l'oci nocturn, un problema que exigeix educació i mà dura perquè deixa de ser diversió de pocs per esdevenir un torpede contra la salut col·lectiva.

La nostra economia està patint més que altres i en particular el sector del turisme, tan important en termes no ja de PIB sinó de poder menjar i arribar dignament a final de mes per a molta gent. Massa. Perquè aquesta crisi ha afectat de manera asimètrica els països del sud i del nord d'Europa, les diferències s'han posat en relleu en l'últim Consell Europeu. Els de nord, amb més indústria, han resistit millor perquè creen llocs de treball més sòlids, mentre que els de sud, dependents d'un factor exogen que no controlem com és el turisme, estem patint molt més. Ens hem beneficiat quan Tunísia o Egipte tenien problemes, i ara patim a causa de la pandèmia. Sense mèrit llavors i sense culpa ara. I no deixa de ser paradoxal que sigui el Regne Unit, l'únic país d'Europa amb més morts que nosaltres, el que exigeixi quarantena als viatgers procedents d'Espanya quan des del punt de vista sanitari hauríem de ser nosaltres els que els hi exigíssim a ells. I així, mentre Exteriors lamenta la quarantena, Sanitat l'aplaudeix. Cap per avall.

Combatre la pandèmia és la nostra prioritat i la dicotomia entre salvar vides o salvar l'economia és falsa, perquè una segona onada a hores d'ara, que ni Sanitat sap si ve, seria desastrosa per a ambdues. Hem d'aprendre a viure amb el virus fins que hi hagi vacuna, i fer i distribuir milions de dosis portarà el seu temps. Vietnam té un rebrot i feia dos mesos sense que no tenia cap infectat. I a l'Àfrica ni se sap. Ningú estarà segur fins que no ho estiguem tots.

Crisi significa també oportunitat i aquesta és una magnífica ocasió per replantejar un model econòmic basat en turisme, maó i salaris baixos i precaris. A «servir sangria a guiris», com vaig llegir fa molt poc. Fa uns anys, amb menys turistes, Balears era la comunitat amb més renda per càpita i avui amb més turistes i més saturació ha baixat al setè lloc. Aquest estiu els illencs i els habitants d'altres zones turístques descobrim la meravella de platges amb espais lliures que havíem oblidat.

Per això caldrà gastar els diners que arribin d'Europa amb acords, transparència i prioritats clares per establir les bases d'un futur menys fràgil. Reformes i no pegats. I això exigeix que els polítics, en lloc de barallar-se i inventar problemes com el de la monarquia, molt útil per distreure l'atenció de les seves responsabilitats, facin pinya per planificar el futur conjuntament amb la societat civil. Perquè ens hi va la vida, perquè el futur dels nostres fills depèn de com gastem aquests diners, i perquè les coses deixin d'anar cap per avall.