La fugida

Primer, cal considerar que el Rei marxa perquè els escàndols de la seva actitud deshonorable i presumptament criminal s'acumulen. El Rei emèrit ha estat cobrant comissions durant tot el seu regnat i ho ha continuat fent després de la seva abdicació -que ja havia estat causada pels escàndols. No solament això, el Rei ha utilitzat les seves amants, especialment la ja famosa Corinna, per anar movent fons de manera il·legal entre països. La resposta a tot plegat, en el moment que la Fiscalia ha començat a investigar-lo perquè ja no es podien contenir ni tapar més temps els seus delictes, és irradiar el Rei a l'estranger i treure'l de l'escena de la vida pública espanyola. Si, com ha dit l'advocat del Rei emèrit, Joan Carles estarà a disposició de la justícia, no té cap sentit que hagi de marxar d'Espanya, més enllà de la necessitat de Felip de Borbó de consolidar el seu precari tron i de fer veure que el Rei fa coses.

Segon, es tracta d'una maniobra més estètica que real, però de conseqüències terribles. S'ha volgut tapar la feblesa estructural traient el Rei emèrit del mig. No li han retirat, però, el títol de Rei emèrit. Continua essent Rei, perquè per a un Borbó la legitimitat del tron és intocable. L'orquestrada fugida del vell Borbó consuma la incapacitat de retre comptes en aquest país. El govern de Pedro Sánchez i el rei Felip de Borbó són tan curtplacistes que l'operació per salvar els mobles del règim del 78 tot enviant el Rei emèrit a l'estranger es pot acabar girant contra ells de manera ràpida i inesperada en qualsevol moment.

Tercer, la dinastia dels Borbons és una família d'inestables. Històricament, els Borbons han estat els monarques més galdosos d'Europa de manera continuada; els Borbons són una bomba de rellotgeria per la seva incapacitat de gestionar els seus afers familiars i de tenir una actitud d'estat en la vida pública i la seva relació amb el Govern. Els antecedents de Carles IV i Ferran VII barallant-se pel tron davant Napoleó, l'agitada vida sexual d' Isabel II o Alfons XIII, i la incapacitat d'aquest darrer per saber gestionar el més petit conflicte són exemples d'una família fallida i de reis de merda. El drama familiar, el pitxabravisme i el robar han arribat a nivells apoteòsics amb Joan Carles de Borbó.

Quart, la corrupció material i espiritual dels Borbons mai és suficient per fer-los caure. Sempre ha calgut la rebel·lió de Catalunya i els catalans. Certament, el 1868 la caiguda d'Isabel II és propiciada per les elits catalanes i l'home fort del moment, el General Joan Prim. El 1931 l'aliança entre catalans i el feble republicanisme espanyol és el que permet que Alfons XIII caigui. En ambdós casos hi ha hagut l'ambició catalana de liderar l'estat i de convertir-lo en l'Espanya-capital-Barcelona. Els catalans sempre han provocat la caiguda última del Borbó i sempre han fracassat en el seu intent de controlar el destí de Catalunya, dins o fora d'Espanya. Una cosa molt semblant ha passat aquest cop. El procés i l'independentisme han destruït la monarquia espanyola, tant Joan Carles com Felip. Joan Carles, per la seva presumpta actitud criminal, ha pagat els plats trencats, mentre el fill fa equilibris per salvar-se com pot. Els catalans ens estem carregant la monarquia espanyola perquè hem desestabilitzat el règim del 78 amb l'intent de separar-nos d'Espanya. Com el 1868 i el 1931, ha estat una combinació de la vergonyant i maldestre ineptitud borbònica i la impossibilitat d'encaix dels catalans dins l'Estat espanyol. Com sempre, ens haurem quedat a mig camí i només ens haurem carregat el rei de torn. Petit plaer libidinal fútil i absurd que no canviarà que Espanya faci d'Espanya i trobi una altra manera de continuar fent d'Espanya.