La Monarquia contemporània és una institució altament simbòlica i poc més. El 1975, però, el jove rei Joan Carles I havia rebut de les Lleis Fonamentals del règim de Franco un conjunt d'importants poders, encara que no el poder legislatiu omnímode que havia ostentat des de la Guerra Civil el dictador que acabava de morir. No sense moltes dificultats, el monarca va retornar la sobirania al poble espanyol, va propiciar la creació d'un règim democràtic, el va defensar en els moments de major sotsobre i va encarnar als ulls de tots la imatge d'una Espanya oberta a Europa i al món com una nació de llibertats. El Premi Carlemany rebut a Aquisgrà el 1982 va reconèixer la seva exemplaritat fora fins i tot de les nostres fronteres.

Aquesta exemplaritat va començar a trencar-se amb el cas Nóos. Aquí es va advertir que els valors morals de la Família Reial deixaven molt a desitjar. Semblant episodi va revelar, en efecte, la presència en ella de corrupció i parasitisme, així com una certa tolerància règia davant els excessos del seu gendre. El posterior assumpte Corinna va mostrar també com el Rei mateix era capaç de confondre lamentablement deures i plaers, sense que el Govern de torn, per cert, intervingués en l'assumpte. El posterior descobriment d'operacions financeres delictives (blanqueig de capitals i evasió fiscal) realitzades presumptament per Joan Carles ha liquidat definitivament el seu prestigi davant la ciutadania.

Encara no, per descomptat, davant la Història, que no oblidarà l'esplèndid exercici de Joan Carles I com a Rei constitucional.

La monarquia de Felip VI -és inútil negar-ho- queda seriosament tocada. Els Reis Felip i Letizia acaben de realitzar un periple per tot el país deixant-nos a alguns la impressió d'ànimes en pena. Un Rei ha de llegar al seu fill una corona més sòlida que la que en el seu dia va trobar. Vet aquí el fracàs dinàstic del Rei Joan Carles. I, malgrat tot, hi ha pocs dubtes que en Felip VI tenim un bon Rei, que ha exercit les seves funcions amb gran dignitat en temps molt difícils. Ell ha de forjar la imatge de la seva pròpia exemplaritat: amb la seva conducta pública i privada, amb missatges d'alt voltatge ètic, amb la seva proximitat a tots els compatriotes que pateixen la recessió econòmica i la crisi sanitària, amb el seu decidit afany en preservar la unitat del país i la convivència dels espanyols, amb el seu alè a la modernització d'Espanya en tots els terrenys, amb el seu estímul a l'entesa territorial i entre les diferents forces polítiques...

Penso que hem d'ajudar-lo en aquesta tasca d'encarnar el millor de l'ànima d'Espanya: la seva resistència en els contratemps, el seu esperit de solidaritat i el seu coratge de seguir sent una nació lliure, compromesa amb el projecte d'integració europea. Una Nació no es fa només de records, sinó també d'oblits. En política cal renéixer cada matí. La Monarquia està tocada, però no enfonsada.