05 de agost de 2020
05.08.2020
Diari de Girona

Els nostres refugis

04.08.2020 | 23:08
Els nostres refugis

Al llarg dels anys, convertim nombrosos espais en part indissoluble de nosaltres mateixos. Són, més que escenaris estàtics, personatges amb vida pròpia dins la nostra història, perquè hi hem viscut sensacions i experiències que ens defineixen i que, al cap del temps, ens recorden amb precisió perquè aquella persona s'ha convertit en la que som ara. Últimament, arran de les successives crisis econòmiques però també per una pèssima gestió del patrimoni cultural i humà de pobles i ciutats, han tancat molts locals que percebíem com a propis. Bars, teatres i sales de cinema que eren i sempre seran fonamentals en els retalls de moltes vides. I no deixa de sorprendre la indolència de les administracions davant d'aquests comiats, perquè acaba semblant que la presència d'aquests refugis era purament anecdòtica, com si no haguessin tingut cap efecte en les nombroses persones que els van transitar. Desapareixen i muten en negocis sense ànima, i només uns pocs n'acaben reivindicant el seu paper. És una mica el que passa amb els vídeoclubs. Hi ha moltíssima gent que els treu ferro, però per alguns van ser durant molt temps el nostre hàbitat preferencial. Que sí, que les plataformes estan molt bé, es veuen de nassos i són molt còmodes, però no aconsegueixen reproduir ni per casualitat aquella eufòria quan finalment trobaves la pel·lícula que sempre estava llogada, aquella mirada de complicitat de l'amo quan sabia que entraves a buscar-ne una que et tenia guardada (recordo en particular el dia de RoboCop: crec que mai he tingut tantes ganes d'abraçar algú), i aquell tastar olletes amb títols poc o gens coneguts que a vegades et decebien, però en moltes altres ocasions et descobrien joies de culte immediat. En algunes plataformes dura més la recerca d'un títol que et convenci que no la mateixa pel·lícula, però als vídeoclubs no hi havia consulta possible més enllà d'una caràtula dissenyada expressament per suggestionar-te. Era assaig a error, com a la vida. Com aquell dia que vaig aconseguir que la meva mare s'empassés una sèrie B de terror titulada Trans-Gen amb l'excusa que «és de les més llogades». Encara m'insulta. La cosa és que els vídeoclubs, com en tots aquests racons que s'han acabat dissolent del nostre dia a dia, no són només una evocació nostàlgica, sinó que s'havien acabat erigint en una manera de viure i de pensar. Són memòria col·lectiva, miralls de la nostra història. Fem bé de recordar-los, perquè la seva desaparició no deixa de simbolitzar l'imparable viatge d'alguns espais comuns cap als abismes de la mediocritat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook