Es cosa bona aturar-se a reflexionar la vida de les ciutats, començant per la pròpia. L'intercanvi de relacions està ben servit per carrers i mercats, amb gent que es troba a les botigues i als actes culturals, aquí s'informa, s'ensenya i s'aprèn, es planeja i es realitza, tant espontàniament com sota programa; se surt al carrer i és una àmplia continuació de casa teva. Realment, una ciutat té un efecte civilitzador.

Aquests mesos d'estiu, en temps de normalitat porten una certa intensitat a la vida de Girona. Però aquest 2020 no resulta afavorit, per circumstàncies tristes. A la proposta d'avui podem rebobinar records.

A la dècada dels 40 els carrers de Girona s'omplien d'una alegria molt especial. Deurien ser una dotzena de festes de barri les que se celebraven a tot Girona. Recordarem ara, per exemple, una d'aquelles, any 1947, al carrer de l'Argenteria. Breument, situem-nos: ja feia 2 anys que el Governador Civil de Girona era Luis Mazo Mendo i faltaven 9 anys perquè en marxés. Encara faltaven 5 anys per veure suprimida la targeta de racionament d'aliments. I encara s'havia d'esperar 31 anys per arribar la transició a la democràcia. Però mirem el detall d'un programa de les Festes de l'Argenteria d'aquell 1947, quan la sardana, protagonista imprenscindible, era identificació de totes les festes de barri. Aquell any a l'Argenteria es varen escoltar La Principal de la Bisbal, Selvatana i Caravana; el diumenge 31 d'agost va ser memorable un homentage al compositor Vicenç Bou, amb nou sardanes seves, l'última Girona aimada; l'Argenteria va quedar molt petita per encabir la gentada i l'entusiasme. Els programes de mà d'aquella època ens ajuden a fer memòria d'aquelles iniciatives que sortien dels veïns, del mateix moll de l'os d'un carrer que és el seu comerç, i aquest era el col·lectiu que feia possible la festa, començant pel seu finançament. Era el meu carrer, l'Argenteria -potser el lector ja ho haurà observat- i recordo amb goig uns noms de botiguers, Farró, Gamell, Pérez, Ridaura, Canadell i uns quants més, i no oblidéssim els gravats de Joaquim Pla, el gironí que sempre prestava categoria a la cultura popular que aquí s'anava desvetllant. Entre tots tenien la traça d'organitzar aquelles festes que són referència de manifestació categòrica, renaixent en temps difícil.

Aquelles festes omplien el calendari d'estiu a Girona i a cada barri suposaven llarga preparació i participació de gran èxit. Així va ser fins que la modernitat va facilitar els desplaçaments familiars i els carrers varen canviar de fesomia: es podria dir que quan el «siscents» va arribar a Girona (aquell de La guerra del siscents, el monòleg de l'inoblidable Joan Capri), el primer que va fer va ser atropellar les festes de barri, començant per les recordades celebracions que es feien al barri de l'Havana Petita, carretera N-II, plaça Marquès de Camps.

Aquelles festes de carrer i de barri, des de la seva naturalitat i també atreviment, preparaven el reencontre ciutadà i la continuïtat de moltes coses, una d'elles la fe de vida del valor cívic, del sentit de la festa popular, sempre fonament de cohesió. Ara, quan ens separen 70 anys d'aquella època, seria bo que la mateixa ciutat i els seus i nostres historiadors aprofundissin en el seu detall i estudi i ens oferissin la lectura edificant d'aquelles entranyables realitats i il·lusions que van sobreviure entre moltes dificultats, com a reserves anímiques d'aquest poble.