Joan Carles

El ridícul que ha fet l'independentisme amb el rei Joan Carles té molt a veure amb la derrota del procés. Ser republicà és una derrota. Només són republicans els que no poden tenir rei. La democràcia és una inferioritat respecte de la genètica. Una dinastia és una superioritat, sobretot moral, respecte d'un partit polític. I ja no diguem si aquest partit polític és independentista i és català, potser l'expressió més baixa que ha donat la política després de la Segona Guerra. L'odi a Espanya quan has fet un ridícul tan estrepitós és una doble derrota. El rei Joan Carles ha liderat els millors anys de la història de Catalunya. És gràcies a ell que tenim les majors quotes d'autogovern i de llibertat. Negar el rei Joan Carles és negar la nostra prosperitat, el nostre benestar, la nostra indiscutible història d'èxit. Pocs èxits hi ha al món com Espanya. En pocs països s'hi viu tan bé. Em costa d'entendre com vaig poder ser tan imbècil de riure'm d'Espanya, aquella mena d'odi que li tenia. Jo m'he equivocat molt però gairebé tots els meus errors els he pogut entendre. Els entens, els corregeixes i avances. Aquesta mena de ràbia contra Espanya no sé a qui vaig escoltar per tenir-la. No recordo ni si la vaig sentir de veritat, de tan estranya que se'm fa. Suposo que sí. Ara que el rei Joan Carles ha dit que marxava uns dies he pensat en el seu llegat, que és la meva vida. Que són les nostres vides. Les nostres vides extraordinàries, pletòriques, lliures, abundants. Hem tingut de tot, ho hem pogut fer tot, Espanya ha estat i és un jardí per a tots nosaltres. Joan Carles va fer possible aquesta pau, aquest amplíssim marge. La ràbia cega de comunistes i independentistes els du a insultar-lo, però la llibertat amb què ho fan, i les vides que duen de privilegi, són la victòria del Rei sobre tots ells. L'aclaparadora victòria de Joan Carles de Borbó i Borbó sobre la terregada que ara corre a insultar-lo en lloc de donar-li les gràcies. Ha estat el millor rei que hauríem pogut tenir, ha viscut amb alegria, ha caçat daines i elefants, com els grans monarques fan. Aquesta pobra gent d'Òmnium el va voler denunciar i el Tribunal Suprem els ha hagut de recordar que els països democràtics no detenen els ciutadans que no estan sent ni investigats. I que a la presó només hi van els delinqüents. Els delinqüents com Jordi Cuixart. Qualsevol lectura intel·ligent que es vulgui fer del regnat de Joan Carles ha d'arribar a la conclusió de la gratitud que li devem. Qualsevol Espanya seria pitjor sense ell i qualsevol Catalunya també. Torra ha fet el ridícul amb el covid, amb la independència, amb tot el que ha tocat. Puigdemont va fer el ridícul amb la seva declaració d'independència i Junqueras el mateix. Em pregunto quin servei li han fet a Catalunya els que tant diuen estimar-la i defensar-la. Em pregunto quin servei li han fet a Catalunya Torra, Puigdemont o Junqueras comparable als serveis polítics, econòmics i institucionals que li ha rendit el rei Joan Carles. Em pregunto des de quina arrogància es permet Quim Torra menysprear ningú, amb la humiliació, moral i tècnica, que suposa per a tots els catalans tenir-lo de president. Em pregunto com un fugit de la Justícia com Puigdemont se sent en condicions de fer alguna cosa que no sigui donar-li les gràcies al rei que ens va portar la democràcia i l'autonomia, la mateixa que Puigdemont ens va arrabassar declarant una independència que ell fou el primer que no es cregué i només volia fer el mec davant d'Esquerra i enredar els votants independentistes. No sé si hauria encara de perdre el temps preguntant-me totes aquestes coses, no sé si té algun sentit esperar encara alguna dignitat d'aquesta gentola, algun sentit de la vida i de la Història. Potser fa uns anys jo també m'hagués comportat amb aquesta baixesa, amb aquesta infàmia. És una llàstima quan podent viure tan bé, i podent estar tranquil, t'enredes en mentides i en quimeres que tu ets el primer que saps que no estàs disposat a pagar-ne el preu. És una llàstima condemnar-se a aquesta insatisfacció, a aquest ridícul, a aquesta negació de l'evidència, del que et fa feliç, del que et fa ric, i si no ets ric, no tan pobre i desemparat com en qualsevol altre país podries ser.