Quan vaig estar a la República Dominicana, em va cridar l'atenció un rètol a la discoteca, « Prohibido entrar con armas de fuego», pensat per tranquil·litzar els clients, si bé provocava l'efecte contrari. Està bé que l'ex-Rei s'hagi exiliat a lloc tan previsor, que a aquest home el permeten entrar amb un rifle i no fa distincions entre un germà o un paquiderm, primer dispara i després pregunta. Sigui com sigui, he retirat la meva candidatura a la presidència de la IDEA (Internacional Dels Exiliats Atípics). Mentre l'expresident s'exilia a Bèlgica amb un pianista de baratet i jo a Cala Montgó entre turistes de la tercera edat -els únics que venen, perquè ja tant els fa morir de coronavirus com d'una altra malaltia- en Joan Carles ho fa a la República Dominicana, entre rom, mulates i polseres que et permeten inflar-te a cubalibres de gorra a la piscina de l'hotel. Contra professionals no es pot competir.

Aquest maleït exili és el que m'ha impedit acompanyar Presidentorra a Girona, on va fer-se una foto als terrenys on presumptament s'hi construirà un nou hospital. S'estima que les obres finalitzaran el 2028, però de moment, ja s'ha fet la foto, calculant que quan es posi la primera pedra estarà no només inhabilitat, sinó completament esborrat de la memòria de tots els catalans, excepte potser de la seva família més propera, i ni això és segur.

S'ha triat expressament celebrar l'acte vuit anys abans de la inauguració de l'hospital perquè el governet, sempre previsor, calcula que aquest és el temps de mitjana de les llistes d'espera a Catalunya. L'acte de dimecres era un tret de sortida, va ser com dir als catalans, i més en concret als gironins: si vostè es posa malalt avui, pot tenir la fortuna d'inaugurar aquest hospital l'any 2028. Sempre que no se li acudeixi morir-se abans, és clar. Vostè ha de mirar d'aguantar, ni que sigui amb un alè de vida, que de no solucionar-li el problema de salut fins que el nou Trueta sigui un fet, ja se n'encarregarà la sanitat catalana.

Gràcies a l'acció de diferents governets, vostè es pot trobar malament avui, i entre que aconsegueix que li diagnostiquin el càncer i que li comencin a tractar, no se n'adonarà i estarem ja a 2028. Amb els seus 35 quilos de pes, les seves sondes distribuïdes per tots els forats del cos i en una cadira de rodes que algú li haurà prestat, un familiar el podrà empènyer cap a dins de l'hospital acabat d'inaugurar, on les autoritats catalanes el rebran amb grans mostres d'alegria i es faran fotos amb vostè, abans d'assignar-li una habitació on morirà satisfet de la seva sort. Quants catalans s'han quedat pel camí! Quants encara estan esperant la visita mèdica des de 2020! És vostè un afortunat.

A Catalunya, vuit anys és un termini una mica curt per construir un hospital o qualsevol altra obra pública -la tan nostrada tradició d'exigir comissions o la no menys nostrada de fraccionar contractes per adjudicar-los a dit, requereixen temps-, cosa que ens juga a favor, ja que els que avui es posin malalts, probablement encara no podran ser ingressats el 2028, ja que estaran pendents d'alguna analítica o esperant que el metge tingui una estona lliure per rebre'ls. El governet no ens fallarà, segur que aconsegueix que les obres de l'hospital s'endarrereixin el suficient per acollir-los en la inauguració, potser allà al 2038.