07 de agost de 2020
07.08.2020
Diari de Girona

La il·lusió de besar-nos

06.08.2020 | 23:39
La il·lusió de besar-nos

No ho hauria esperat mai i, no obstant, ha arribat de manera brutal. Entre les coses que ens ha robat el virus he de subratllar, perquè en tinc un dol, la possibilitat de besar-nos. Ens la varen robar, aquesta possibilitat, d'un dia a l'altre, sense que ens avisassin. De sobte ens varen dir: s'han acabat els besos i, allò que diem en bon mallorquí, « punto en boca».

Si ens ho haguessin advertit en temps, ens n'haguéssim assaciat i n'hauríem tingut de reserva. Però succeí de manera imprevista, com qui et tira una pedrada enmig del front. De sobte, s'acabaren els besos. Resulta que, també els besos, són una forma de transmissió del virus, una forma de contagi.

No em referesc, Déu me n'alliberi, als besos que ens donàvem pel carrer, als teatres, a les cafeteries, en arribar una visita, encara que arribàs acalorada. Això és quasi refregar-se una mica les galtes i, a vegades, les orelles. Es pot suposar que són besos de compromís i no duen enlloc. Mai tan ben dit: no duen enlloc. Que estiguin prohibits aquests besos que no duen enlloc, m'és ben igual. Crec que ningú se'ls donava per gust i sovint eren un acte reflex, una acció no percebuda per la consciència. També podien ser una forma d'autoflagel·lar-se. Crec que és evident que no em dol la pèrdua d'aquestes formes tan viciades per la societat de masses. Ens havíem avesat a consumir besos avorrits. Si de cas, quan arribin els temps del post-virus, han desaparegut dels nostres hàbits quotidians aquestes formes insípides de besuqueig, n'haurem sortit guanyant. També em produeix repulsió un bes que es feu famós l'any 1979 entre Leonidas Brejnev, capitost de la Unió Soviètica, i Erich Honecker, president de la República Democràtica Alemanya. Es besaven, i voldria oblidar-me'n, per celebrar el trentè aniversari de la RDA. Posteriorment, la fotografia d'aquell bes repulsiu ha servit perquè un artista el reproduís sobre l'espai que queda del mur de Berlín. Però no és d'aquests besos que vull parlar.

Em referesc, bé que es pot veure, a unes altres formes més apassionades i fresques de besar-se, pròpies dels amants. Podríem dir que són formes impetuoses i tòrrides. També se'n diu: fogoses. Però contenen la frescor de l'amor que creix com una heura i s'aferra a les parets amb fúria.

Tinc a davant meu una reproducció d'una fotografia que ha fet història. Es tracta d' El bes davant l'Hôtel de Ville, que féu Robert Doisneau, l'any 1950. Un jove es para enmig del carrer, rodeja amb el braç la seva al·lota i la besa davant l'Ajuntament de París. La bellesa de la fotografia és extraordinària. El bes és espontani, vull dir procedent d'un impuls interior, natural i franc. Només fa cinc anys que ha acabat la Segona Guerra.

En pesa sobre la gent la demolidora experiència, amarga experiència. Els joves es besen i sembla que el món s'atura. D'aquesta fotografia se n'ha parlat molt, es discutia si es tractava d'una escena espontània o si el fotògraf l'havia preparat i havia fet servir dos actors joves. El mateix Doisneau ho explicà sempre. Havia contractat dos actors amb la intenció d'aconseguir aquella imatge. Quan es va saber la veritat, la fotografia provocà un cert rebuig. La gent no volia que es tractàs d'una comèdia. Per què? No hem dit que l'art és molt superior a la realitat? No és cert que la realitat sovint imita l'art? Tampoc no eren certs els besos amb què acabaven les pel·lícules de Hollywood i, no obstant, ensenyaren a besar-se a milions d'espectadors. Alguna vegada he pensat: com devia besar-se la gent d'aquí abans de veure una mica de cine?

El virus ens ha robat els besos. I pens en la felicitat que desprenen els amants que es besen en una de les més famoses escultures de Rodin, en l'atmosfera de sensualitat que sorgeix d'un dels quadres més coneguts de Klimt. Pens en una altra fotografia: John Lennon nu, en posició fetal, s'aferra a Yoko Ono, que l'omple de besos. És de la fotògrafa Annie Leibovitz. Poques hores després, Lennon queia assassinat al portal de l'edifici Dakota, on residia, al carrer 72 de Manhattan.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook