Hi ha un crim més abjecte que imposar l'esclavitud, endolcir-la, no alliberar les seves víctimes a canvi de persuadir dels aspectes positius de la seva submissió obligatòria. En els temps actuals, aquesta complicitat es materialitza a través de la moda. Era inevitable, per tant, que l'obligatorietat de les mascaretes, mesos després dels pitjors moments de la covid, vingués agreujada per la pinturera proposta de mordasses de disseny. Ni tan sols necessiten insinuar que es tracta de suavitzar el caràcter forçós, sense menysprear la separació per castes. La plebs homogènia enfront dels selectes amb marques de luxe.
Les mascaretes de disseny equivalen als grillons d'autor, i només confirmen que l'instrument de tortura ha de prevaler sobre qualsevol debat sanitari. Tampoc signifiquen una novetat. Mentre les iranianes que s'aixequen el vel ingressen a la presó, les marques de luxe del planeta dissenyen hijab o nicab d'elevat preu i confecció. Els col·lectius reivindicatius ni tan sols es plantegen la protesta davant d'aquest agreujament de l'esclavitud de la dona, perquè ja se sap que l'Islam és l'única religió veritable i feminista.
Si la mascareta era imprescindible, una dada que no ve ratificada per les dades de contagis des que va ser imposada, hauria de ser obligatòria en una única variant uniformada, igual que passa en els hospitals, presons i exèrcits que els seus proponents desitgen com a model de convivència. En tractar-se d'una coacció incompatible amb les llibertats més elementals, també va haver de ser assignada durant un termini concret encara que fos revisable. L'única gràcia de les mordasses de disseny s'aprecia quan algú pot negar-se a portar-les. Agreujar la indumentària obligatòria amb la fal·làcia estètica no demostra la cantarina adaptació de l'ésser humà a l'adversitat que persegueixen els riallers, només confirma la frivolitat de l'epidemiologia de disseny.
