Fa dies va sortit la notícia que el director general d'Amazon, Jeff Bezos, va augmentar la seva fortuna en un sol dia en 13.000 milions de dòlars. Sembla que si continua per aquest camí cap a l'any 2026 serà el primer trilionari del món.

Els conservadors i l'espectre polític de la dreta defensen que la riquesa extrema és el resultat d'una feina dura, creativa i innovadora. El problema que molts veiem i denunciem és que la desigualtat econòmica ha augmentat dramàticament al mateix temps que ho fan aquestes fortunes, jo diria, obscenes. El que no està gens clar és si realment són superrics per treballar més dur que els treballadors de la població mundial. Les fortunes dels superrics tampoc són la conseqüència d'un augment de la producció, ni que siguin més innovadors que altres empreses. Tampoc és únicament la conseqüència del fenomen de la globalització pel qual es paga miserablement la mà d'obra en països tercermundistes i es ven el producte final als preus dels països rics.

Un dels mecanismes que expliquen el fenomen dels superrics és que les empreses i els executius corporatius estan competint en un mercat global pel capital i el talent i les recompenses econòmiques dels alts executius per fer aquest treball són molt més altes que la resta de professionals i treballadors. Des d'aquesta perspectiva, és la creixent desigualtat la que permet els grans sous als alts executius. Però vet aquí que la narrativa oficial encalla quan es posa en contacte amb la realitat. Si bé la productivitat mundial ha ascendit simultàniament a la desigualtat, les dades indiquen que la producció dins dels gran països com els Estats Units o el Regne Unit es manté estable o disminueix a poc a poc.

Una altra explicació pels beneficis enormes de les empreses més grans del món i les fortunes dels superrics és que moltes d'aquestes empreses han esdevingut oligopolis globals i monopolis domèstics. Aleshores, la globalització ha implicat que les empreses locals senzillament no poden competir amb multinacionals globals. A banda, utilitzen la seva superioritat per abaixar sous, evitar impostos, atabalar contínuament els proveïdors perquè abaixin els preus i pressionar els governs per obtenir un tractament preferent.

Els experts en economia apunten que aquesta concentració de capital, producció i poder polític ha constret la inversió i creixement de les empreses que senzillament no poden competir ni pel treball, ni la tecnologia. Els beneficis de les grans corporacions i fortunes al final s'utilitzen per recolzar les seves propietats o per adquirir altres empreses que augmentaran el seu poder dins del mercat. És a dir, la lògica darwiniana de competir o expandir-se i morir acaba matant moltes empreses del teixit local, social o fins i tot nacional. Per a més inri, molts Estats estan recolzant aquesta lògica amb polítiques molt permissives: interès baix per a empreses grans que serveixen per finançar fusions i adquisicions i en conseqüència el poder dels grans a costa d'afeblir els petits. Com més àrees de les nostres vides esdevinguin dependents de les grans tecnològiques i fortunes, més poder tindran dins del mercat mundial i més fàcil els serà augmentar l'explotació dels treballadors, pressionar els proveïdors i evitar impostos.

Mentre el rics cada cop són més rics, el planeta està ferit de mort per una excessiva explotació dels recursos i una contaminació creixent. Les desigualtats extremes generades pel capitalisme modern estan fent obvi el que Marx i la socialdemocràcia han denunciat durant dècades: el superric genera la seva riquesa a costa dels treballadors, el planeta i la societat en general. Cal abordar aquestes injustícies. Dins una societat racional i justa, la descomunal riquesa d'una elit minúscula hauria de ser utilitzada per solucionar els problemes socials que precisament aquesta obscena desi­gualtat ha generat. Quan ho veurem?