Demà la Ponència per les energies renovables aprovarà els nous criteris de ter­renys aptes per a la col·locació de parcs fotovoltaics. En els últims mesos ha crescut el pànic entre el món de l'agricultura per la invasió de projectes de parcs fotovoltaics havent vist com les propostes de nous parcs han crescut com bolets.

Com tot el que passa en una bombolla, la implantació de parcs fotovoltaics a Catalunya després d'11 anys de prohibicions ha crescut en un número fora de la realitat. La xarxa espanyola i portuguesa estan unides en preus. Fins i tot la francesa en aquest moment té el mateix preu durant moltes hores a l'any a la xarxa ibèrica. Això provoca que, en un mercat on els preus són marginals, quan hi hagi excés d'electricitat solar (passarà d'aquí a pocs anys) el preu serà el dels parcs amb millors costos, que vol dir els que tinguin més radiació solar durant l'any. Els costos de la instal·lació fotovoltaica són els mateixos a Besalú que a Sevilla, però la irradiància mitja a les comarques de Girona és de 4,36 kWh/m2.dia i la d'Almeria és de 5,29 kWh/m2.dia, per tant els costos de generar allà són un 17,5% inferiors als de generar aquí. Fins i tot Tarragona, amb una radiació solar de 4,65 kWh/m2.dia té un 12% més de cost de generació que els parcs espanyols sota el paral·lel 40. Quan el desplegament fotovoltaic i eòlic arribin al seu màxim, aquests parcs amb menys radiació ho tindran difícil per competir i la seva rendibilitat es veurà compromesa. Això em fa pensar que la majoria de parcs fotovoltaics de Catalunya destinats a vendre electricitat no es faran i ara el que veiem és una bombolla de gent que aglutina projectes per intentar vendre'ls després si troben un comprador.

Així, no es faran parcs? El nostre model és que els parcs que es facin haurien d'estar al costat de les fàbriques consumidores en règim d'autoconsum que es podran deduir part dels peatges i així poder-los amortitzar tot transformant la fàbrica en un model sostenible.

L'alerta del sector agrícola ha portat a la conselleria d'agricultura a desestimar projectes clars, com el d'LC Paper o el dels veïns d'un poble que van acordar unir esforços i crear un projecte d'autoconsum d'una hectàrea. Alhora, s'ha portat a la conselleria a presentar uns nous criteris a complir en funció de 4 tipus de terreny en funció de la seva capacitat agrícola.

En paral·lel a tot això ha començat una protesta del món agrícola en les xarxes socials argüint que no es pot tocar cap terreny perquè tots són propietat del món agrícola. És a dir, meu i només meu. L'argument més repetit és el de la sobirania alimentària, com si l'energètica no fos necessària. És més, si el món no fa els deures en termes energètics, no hi haurà gaires ter­renys cultivables per culpa d'una temperatura massa elevada i una desertificació creixent. De tota l'energia que consumim a Catalunya, uns 25.518 ktep, només el 5,7% són de producció catalana, les energies renovables. Per tant, qui està més lluny de la sobirania és l'energètica.

El debat sobre sobiranies compartides és interessant i caldria fer-lo més a fons. Per exemple, no és cert que es faci servir tota la superfície agrària per a alimentació humana. Més del 50% d'aquesta superfície es fa servir per a alimentació animal que no sempre serveix per a alimentar als catalans. A Catalunya hi ha 7,7 milions de porcs, més que persones. D'aquesta població en consumim 82.300 tones i n'exportem 1.133.205 tones, principalment a França, la Xina, el Japó i Itàlia. A nivell econòmic la producció ramadera és el 60% del total de la producció del sector primari. En canvi, no tenim prou hortalisses que provenen d'altres indrets d'Espanya, d'Europa, d'Àfrica i d'Amèrica Llatina, per exemple d'Holanda. On és la sobirania alimentària? Sabem que la bombolla del porc s'acabarà en un termini de cap a 3 anys quan la Xina hagi resolt el seu problema de pesta porcina. Llavors sobraran camps de conreu. Serà capaç el sector de transformar-se i produir les hortalisses i les proteïnes vegetals que demanarà la futura població catalana? Serà capaç una explotació familiar, que ara cultiva una bona extensió de menjar animal, de transformar-la en regadiu i cultivar hortalisses, raó per la qual haurà de llogar 40 o 50 treballadors?

Ni la superfície de Catalunya és exclusiva del món agrícola ni podem deixar de generar la nostra energia. Perquè els mateixos que s'oposen als parcs també són els que s'oposen a la implantació de molins, encara que aquests no afecten en res als conreus agraris ni a les pastures. Ens trobem davant una altra forma de Nimby, ara del pagès.

Hi ha una altra denúncia que fan els agricultors respecte a l'ocupació de ter­renys agrícoles. Davant la pregunta de per què no es pot ocupar un terreny que ara no es cultiva, la resposta és «perquè potser un dia es podria cultivar»... o no! -els dic jo. Una altra resposta és que cal desforestar per implantar els nous parcs fotovoltaics, o bé implantar-los en zones de Natura 2000 o de parcs naturals. Crec que tenen part de raó. Quin problema hi ha en posar uns quants molins prop d'un parc natural?

Sigui quina sigui la solució, ens veiem obligats a trobar un encaix entre les terres lliures d'impacte de formigó per encabir-hi producció agrícola i energètica. L'energètica seria bo que es faci en règim d'autoconsum, com els projectes d'LC Paper, de Port Aventura, de Nestlé, o de pobles petits. Pel que fa a la sobirania alimentària, m'agradarà veure el dia que els camps pels quals circulo cada dia esdevenen camps de mongetes, cigrons, llenties i altres proteïnes vegetals. No sé si veuen que els joves mengen molta menys carn...