10 de agost de 2020
10.08.2020
Diari de Girona

Oprimir o no oprimir, aquesta és la qüestió

10.08.2020 | 06:00
Oprimir o no oprimir, aquesta és la qüestió

L 'abril del 1989, essent tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona, vaig acompanyar l'alcalde Joaquim Nadal a Israel, on havia estat convidat a assistir a la Jerusalem Conference of Mayors convocada aquell any per la primera autoritat municipal de l'anomenada ciutat santa, Teddy Kollek. Érem representants de diverses ciutats del món vinculades d'alguna manera amb el món jueu.
Les delegacions vam estar convidades a diversos actes protocolaris i oficials entre els quals hi havia una trobada amb el president del país, Chaim Herzog, visites al museu de la diàspora i altres llocs emblemàtics de Jerusalem i, naturalment, una recepció a l'ajuntament amb l'amfitrió de la trobada, l'alcalde Teddy Kollek. Un acte important va ser també un sopar oficial en un restaurant situat a la Muntanya de les Oliveres, amb la presència del viceprimer ministre i ministre d'economia del Govern d'Israel d'aquells anys, Shimon Peres, que ens va saludar personalment i ens va adreçar unes paraules al final de l'àpat. Peres va arribar una mica més tard de l'hora prevista i mentre els delegats l'esperàvem fent un còctel en els jardins del restaurant vam poder sentir uns trets a una distància inidentificable però no llunyana. En arribar, el vicecanceller es va disculpar i ens va notificar que el motiu del retard es devia a un «incident» ocorregut feia poc prop d'on ens trobàvem i en el qual havia mort un ciutadà palestí i dos soldats havien resultat ferits. Recordo bé encara l'al·locució del viceprimer ministre d'aquell vespre perquè em va impactar i sorprendre positivament. Ens va explicar que Israel, entre altres peculiaritats, és l'únic país del món on els fills ensenyen la llengua materna als seus pares. Una anècdota que, a més de curiosa, és ben real. Aquest fet singular es deu al fet que molts dels nens i nenes ja han nascut o s'han escolaritzat a Israel, mentre que els progenitors, procedents de països diversos de Centreeuropa, de Rússia, de Sud Amèrica€ –el que es coneix com la diàspora–, són allà de fa relativament poc i amb llengües i cultures diferents a l'esquena, de tal manera que, en arribar a Israel, se'ls sotmet a un període de confinament durant el qual reben cursos intensius de llengua hebrea i costums israelianes.
L'altra cosa que ens va dir Peres, però, és més important. Ens va explicar que Israel té més de tres mil anys d'existència. Que al llarg de la seva història llarga, dura i complicada, ha estat quasi sempre un poble maltractat i perseguit per altres pobles, imperis i civilitzacions. Amb una imatge molt gràfica, ens va explicar que, massa sovint, han tingut el cap sota la bota d'un opressor que els li trepitjava. Malgrat tot, va continuar, avui comprovem que tots els nostres enemics i perseguidors han desaparegut sense deixar pràcticament ni rastre més enllà dels llibres d'història. Israel, en canvi, perseguit i maltractat durant segles, perviu encara, i ho fa amb bona salut. Hi ha, però, un fet preocupant que no m'agrada gens, va prosseguir: avui, per primera vegada en la seva llarga existència, Israel s'està convertint en qui, amb la seva bota, aixafa el cap d'un altre poble, l'oprimeix i vulnera els seus drets; i aquest no ha estat mai el nostre paper al llarg dels segles ni tampoc és la nostra manera de ser. El poble jueu sempre ha estat de la banda dels oprimits, mai dels opressors, i això, si no ho corregim, és un mal presagi que ens podria conduir a la irrellevància després de mil·lennis d'una existència difícil però ininterrompuda.
Aquestes paraules enraonades, i vull pensar que sinceres, de Peres pronunciades l'any 1989, en plena primera Intifada, em van semblar plenament encertades en uns moments en què la problemàtica Israeliano-Palestina avançava per uns camins de conflicte molt elevats que eren motiu de preocupació arreu del món, sobretot, pel que suposava, i suposa encara avui, de perill per a l'equilibri geoestratègic en aquella zona tan vital i calenta de l'Orient Mitjà.
Malauradament, però, al cap de més de trenta anys, no veig pas que la situació hagi millorat, ni encara menys que l'actual Govern israelià comparteixi aquells temors que Peres va expressar amb tanta contundència i claredat. L'amenaça de Netanyahu d'estendre la sobirania als assentaments i a la Vall del Jordà, ho indiquen clarament. El reconeixement de Jerusalem com a capital d'Israel per part de l'administració americana de Donald Trump i també d'altres països com ara Austràlia, tampoc ajuden a apaivagar el problema sinó que afegeixen més llenya a un foc que fa massa temps que crema i que amenaça d'escampar-se i agafar unes dimensions perillosíssimes.
És evident que palestins i israelians necessiten trobar una solució que, no ens enganyem, és complicadíssima. Una sortida que pugui ajudar a començar a desfer el nus d'un problema enquistat des de fa molts anys. No sóc pas un expert ni un entès en gaire res i molt menys en la política enrevessada de l'Orient Mitjà, però tinc clar que Israel i Palestina, i quan dic això, vull dir les dones i els homes, les nenes i els nens israelians i palestins necessiten i es mereixen un espai en el qual puguin desenvolupar la seva identitat en pau i amb relacions de bon veïnatge. Un espai, un país, en el qual puguin viure, jugar, treballar i estimar. Un espai propi que puguin considerar la seva llar. Una llar amb tots els ets i uts que ara per ara no tenen ni uns ni altres segons paraules de l'escriptor israelià David Grossman que va perdre el seu fill de 20 anys, Uri, quan feia el soldat al Líban l'any 2006. Li manllevo unes paraules que va pronunciar en l'acte del Dia del Record dels soldats caiguts d'Israel i de les víctimes del terrorisme celebrat a Tel Aviv l'abril del 2018: «(...) Què és una llar? Una llar és un lloc de límits clars i acceptats, estable i sòlid, que manté relacions tranquil·les amb els seus veïns. Els israelians, després de 70 anys (...) no tenim encara una llar així. Israel es va crear perquè el poble jueu tingués la llar que mai havia tingut en el món. Avui, Israel potser que sigui una fortalesa, però no es aquella llar. La solució al problema complex de les relacions entre israelians i palestins es pot resumir en una fórmula breu: si els palestins no tenen una llar, els israelians tampoc la tindran. I a la inversa: si Israel no és una llar, tampoc ho serà Palestina. (...)»
Paraules sàvies i assenyades de David Grossman, paraules sàvies i assenyades de Shimon Peres, paraules sàvies i assenyades de tants i tants palestins i jueus. Serà possible algun dia una Palestina en pau, sense oprimits ni opressors? Ja seria hora!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit