Des que va quedar clar que l'Estat no podia oferir a Catalunya una «via basca» ni encara que hagués volgut, els partits del principat intenten adaptar-se a una nova realitat: un poble dividit (majoritàriament) entre els que no volen trencar Espanya i en lloc d'això proposen canvis en àmbit polític, econòmic i cultural, però sempre dins del marc constitucional actual, i els que s'han convençut que el govern de Madrid mai no concedirà al seu territori més díscol aquells mínims que fins fa pocs anys possiblement haurien estat suficients, perquè bona part dels catalans haguessin acceptat viure com a ciutadans de dues nacions alhora. Davant d'aquest rerefons, aquest cap de setmana ha nascut Junts, el nou partit que per un costat vol recollir l'herència dels trets més catalanistes (i menys «lesius») de l'antiga Convergència, ara que el «putairamonetisme» ja és patrimoni d'Esquerra Republicana, i per l'altre segueix apostant per l'independentisme més ferm, realista i «presentable» de tots, que és el representat pel president Carles Puigdemont.

Aquest nou impuls a la creació d'un estat propi enxampa una Espanya extremadament afeblida, que està ensenyant les seves vergonyes al món: En primer lloc, està a la cua d'Europa pel que fa la seva lluita contra la crisi sanitària (cap país del seu entorn pateix més rebrots i cap practica menys tests PCR, per donar només dues dades). En segon lloc, afrontarà una crisi econòmica sense precedents ni reserves, que la gran majoria d'ajuntaments no estan disposats a finançar amb els seus superàvits i que l'obligarà a agenollar-se davant els seus socis europeus. I en tercer lloc, es troba immersa en una crisi institucional i d'imatge sense precedents a escala mundial, que la fugida de l'excap d'estat ha provocat a causa de la seva corrupció.

Davant d'aquest panorama, que increïblement causa més tendresa que rebuig a molts ciutadans de Catalunya, s'obre l'escenari d'un 11 de setembre «diferent» i que (per sort) no haurà de mobilitzar la gent en massa i el d'unes eleccions autonòmiques atípiques en les quals ja veurem si els partits «catalanistes» preferiran defensar la supremacia regional o la fita d'un nou estat. És aquest dubte el que em porta a pensar que, encara que sembli una contradicció, la divisió entre els partits catalanistes tampoc és tan perjudicial com molts creuen o creiem, perquè reflecteix la realitat que hi ha diferents propostes per gestionar el país. En tot cas crec que, sense gairebé ni buscar-ho, Catalunya es troba a les portes d'una nova oportunitat per decidir el seu propi futur, perquè l'Estat opressor no pot permetre's l'obertura de més fronts -ni dins ni fora de les seves fronteres.