Fugitiu o desterrat són les dues opcions per definir la situació de Joan Carles I, en algun lloc fora del territori espanyol, i no és una tria que es pugui fer a la babalà, perquè defineixen dues situacions radicalment diferents.

El verb fugir i els seus derivats és el que utilitzen des del primer dia els partits republicans, els independentistes catalans i els informatius de la ràdio i televisió de la Generalitat, entre altres mitjans de comunicació. És una tria lògica en la mesura que transmet un missatge més o menys explícit: el rei emèrit s'escapa de la justícia espanyola, i no tan sols li ho permeten, sinó que li donen totes les facilitats, mentre que a Puigdemont i els seus consellers, als quals es titlla de «fugitius», se'ls bombardeja amb peticions d'extradició i els espera la garjola si gosen tornar.

A aquesta lògica se li pot presentar una objecció: si ningú no l'empaita, Joan Carles no pot ser considerat un fugitiu. Fugir és allunyar-se corrent d'un perill o d'una amenaça determinats. Quins serien, en aquest cas? De moment no ha estat imputat per cap tribunal, i ni tan sols citat com a testimoni. La possibilitat que ho sigui en el futur no justificaria marxar ara, i encara menys sense dir cap a on. La pressa tant pot indicar que l'amenaça és més viva i imminent que no sembla, com que la marxa es deu a una imposició indefugible de l'únic que pot dictar-la d'acord amb el cap de govern: el rei actual, Felip VI.

I si aquest és el cas, si Felip li ha dit: «Pare, cal que marxi d'Espanya perquè tota aquesta porqueria no arrossegui la Corona», llavors Joan Carles és un desterrat. Un bandejat. Un proscrit, en una de les accepcions del terme. Algú a qui es condemna a viure fora del seu país. Desterrar ha estat un càstig freqüent en les cases reials des dels imperis antics; els monarques enviaven lluny aquells parents o nobles que podien fer-los nosa o volien escarmentar, però no s'atrevien a tocar: «Ves-te'n de mes terres, Cid, mal cavaller provat!».

La narració dels fets que realitzen observadors propers a la casa reial (en els dos sentits de «proper»: afecció i bons contactes) s'apropa més al concepte del desterrat que al del fugitiu, però si un dia és reclamat i no torna, hauran de canviar d'idea.