12 de agost de 2020
12.08.2020
Diari de Girona

Cartes

12.08.2020 | 06:00
Cartes

L'exemple del Rei
Raül Servent i Tarragona SANT FELIU DE GUÍXOLS
Trobo molt encertada la decisió de l'«emèrit», pròpia o suggerida, d'exiliar-se i sortir d'Espanya.
Exemple n'hauria de prendre la família Pujol, marxant de Catalunya, però això sí, sense sostreure's a l'acció de la justícia.


Humil, entre els humils
Lluís Torner i Callicó Girona
Aquest dies, quan la paraula «emèrit» està en boca de molta gent, en parlar d'una persona que ha ostentat un alt càrrec, i que, donada una faceta del seu comportament, de mèrit no es pot dir que en tingui gaire; ha coincidit amb la pèrdua d'una altra persona, de gran bonhomia que, a diferència de l'anterior, el títol d'emèrit sí que se li esqueia, essent un i l'altre, la cara i la creu. Ens referim a en Pere Casaldàliga, un claretià que va ser bisbe, a la seva diòcesi, però que, per damunt de tot, preferia ser «capellà dels pobres», ell en fugia, dels càrrecs i nomenaments, el seu grau d'humilitat es corresponia amb el seu tarannà, bonhomiós; i si en el seu aspecte físic semblava una persona fràgil, la seva fortalesa d'esperit el feia ser una persona ferma, dialogant i d'una gran empenta i decisió.
Ell vivia i treballava per dues grans causes: la gran estima que tenia envers la gent pobra i humil, en especial els indígenes, i la seva fe en Jesús. La seva manera de ser i de veure l'Església, que ell, com a seguidor de la Teologia de l'Alliberament, desitjava sentir més oberta i propera a la Justícia Social, li ocasionà més d'una estirada d'orelles, d'una part de la jerarquia vaticana; així com més d'un greu enfrontament, amb els terratinents d'aquelles terres.
Ara caldrà que els que han compartit la seva obra segueixin el camí que ell els deixà marcat.
Amb aquestes senzilles paraules, tot i que ja s'han dit, per veus més representatives, voldríem participar al seu merescut homenatge de comiat.
Que al cel sia, i que, com té ben merescut, en pau hi reposi.


Tot passejant per Girona em faig
dues preguntes
maria capellas quintana girona
La primera pregunta: a què és degut el fet que la ciutat –els seus senders interiors (carrers i camins per a vianants i ciclistes)– sigui o estigui cada vegada més bruta. Em responc a mi mateixa que serà degut principalment a dos factors: el primer, l'incivisme dels seus habitants, i segon, la deixadesa per part de l'Ajuntament.
La segona pregunta: a què és degut que en cada nou passeig descobreixi més éssers vegetals (arbres) tallats, decapitats, mutilats? Així, per exemple, el cas d'una pineda que hi havia a l'avinguda Lluís Pericot (la setmana passada encara en quedaven uns quants, de pins, però ja tenien gairebé tots ells marcat el seu fatal destí, una rodoneta pintada de color vermell). Aquests pins eren uns exemplars magnífics, olorosos, tancant els ulls fins i tot podies sentir l'olor del mar, em pregunto quina fou la seva culpa, potser que van créixer com torçats per les ventades o per aconseguir una mica més de llum solar, o potser fora que embrutien el terra de pinassa?
Un altre exemple d'aquesta manca de sensibilitat envers el món vegetal és la tala d'arbres, un sí un no, que s'ha fet a la ronda Sant Antoni Maria Claret, entre el carrer Joan Maragall i la botiga de can Coll. A més, cal remarcar que els pobres troncs que hi van deixar, al cap d'unes setmanes ja havien tornat a treure moltes fulles i feien goig de veure, bé el goig va durar ben poc, ja que d'un dia per l'altre els troncs van quedar completament afaitats sense ni una sola fulla.
És així com la ciutat de Girona col·labora en la lluita contra el canvi climàtic? Potser és que van confosos en aquesta ciutat i es pensen que els arbres consumeixen O2 i desprenen CO2. No, si us plau! La fotosíntesi és just al contrari. Els arbres i tot el món vegetal fan l'O2 que els éssers humans i tots els éssers vivents necessitem per respirar. El nostre destí està entreteixit amb el de totes les espècies vivents del planeta. Sense la Natura l'espècie humana no té posssibilitats de supervivència. El no destí d'ella és alhora el no destí nostre.
Observem, doncs, una gran llestesa i promptitud en l'aniquilació continuada i persistent del patrimoni verd de la ciutat (sense fer esment ara de tota una avinguda d'acàcies que farà uns dos anys van ser tallades al carrer Emili Grahit) i, d'altra banda, la ceguesa total davant l'augment també persistent i continuat de brutícia a la ciutat; brutícia ornamentada amb nous elements decoratius: les mascaretes.
Per reflexionar-hi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook