La clausura de l'oci nocturn, a càrrec de dirigents polítics que ja no el fan servir, va expulsar els joves de vint anys de les discoteques per dispersar-los per la resta del territori en el més gran botellón de la història. Aviat es podrà recórrer el litoral espanyol de concentració etílica en concentració etílica, els epidemiòlegs hauran de resoldre si aquesta disseminació és menys propícia que l'aglomeració en grans temples musicals per a la propagació de la pandèmia.
En el resum del que es publica, la política de multes es declara impotent per frenar la passió juvenil de volar a prop del sol sense mascareta. La desobediència generalitzada palesa les dificultats d'un segon confinament, i demostra que en el primer empresonament va imperar la persuasió per sobre de la coacció del poder sotjador, que diria Rafael Alberti. Cada fumador o cada ciutadà amb sobrepès demostra la rebel·lió en públic davant els benèfics axiomes sanitaris amb la consegüent despesa sanitària disparada, i la majoria dels desafiadors són adults responsables. Per aquest motiu no hauria de preocupar tant el que es vol que facin els de vint anys com el que faran realment. Per començar, no estaria de més reconèixer que són víctimes i no culpables.
L'estat d'alarma no va funcionar gràcies als uniformes desplegats al costat de Fernando Simón, sinó malgrat ells. Espanya és ara mateix un immens botellón perquè la imposició de màscares o l'hostilitat cap a l'oci nocturn semblen mecanismes per desviar l'atenció, sense els efectes promesos de decreixement dels contagis. La insinuació d'un fracàs alimenta les postures més rígides a favor de la dissidència, que només poden ser contrarestades oferint incentius i rendint resultats. A més de posar una frontera a les limitacions, encara que més endavant s'hagi d'estendre la prohibició. En temps de Joan Carles I, és superflu precisar com funciona el poder abandonat a si mateix. El millor aliment de les fake news és la informació acrítica. Amb ella, ni vencereu ni convencereu.
