13 de agost de 2020
13.08.2020
Diari de Girona

Els dracs

12.08.2020 | 23:27
Els dracs

Tot té un final, o gairebé tot, i els dracs vivim per sempre però els nens us aneu fent grans. Jo he viscut ja fa dos anys mostrant-te la vida, el que encén el goig de viure, i també he après de tu, perquè els grans vampiritzem els joves i és la nostra manera d'intentar no fer-nos vells, no ser uns vells. No em deus res, ha estat un plaer. Tu ara et sents estrany i feble però si Mary Poppins no hagués marxat en algun moment, aquells nens no haurien sabut què fer.

Quan la màgia es torna retòrica, quan el matí de Reis s'esvaeix, compareix la desídia i la brutor que són inherents als homes però que els dracs hem d'esquivar. Jo no sóc el teu amic, ni el teu pare, ni el teu germà gran. He estat el teu drac retornat del futur per explicar-te per quins camins és més bonic –que no més fàcil– de passar. He estat el teu druida, i tu ara tens ja la força i la llum que a mi em comença a ser escassa, i pots continuar sol. T'hauràs d'esforçar una mica, com jo em vaig haver d'aprendre a esforçar quan els meus druides em van deixar, o vaig marxar jo, o les dues coses, ara em costa de recordar. Si t'he de dir la veritat, et recordaré sempre com algú realment inusual. He estat el drac de molts nens, he dut moltes vides d'aquí cap allà, però he d'admetre que en més coses de les que esperava, tu m'has impressionat. Sé que et costarà d'entendre que ara de cop me'n vagi, i a mi també em costa, perquè s'està bé amb tu lliscant pels dies com si ni tan sols un cert estat de consciència fos necessari per poder-los estimar. Però la vida ha de fer el seu curs, sobretot la teva, i ens mereixem un record alegre i brillant del temps que hem viscut, i si quan et passi la nostàlgia repasses les últimes setmanes veuràs que les esquerdes havien començat.

Jo ni puc ni vull dir-te com has de viure, ni en què t'has de fixar, i estic segur que sabràs distingir què és important. Només et demano que recordis que un dia algú et va obrir al món, i que quan tinguis ja els meus anys acullis els que llavors tindran els teus vint anys d'ara. Jo t'he mostrat el que Joan Tapia, la meva àvia, Joan Barril, Valentí Puig, Pepe Luengo, Joaquín Castellví o Màrius Carol, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta em van mostrar, entre alguns d'altres que injustament m'oblido de citar. Sense ells res no hauria après, i res no t'hauria pogut ensenyar. El món s'atura sense la generositat i s'apaga la llum. Després els anys passen, res no dura per sempre, tot s'embruta, hi ha malentesos i deslleialtats, errors, les ferides que et fan i les ferides que tu fas, però en el record perdura molt més el que fou feliç i la tristesa s'oblida. Que perduri sempre en tu la generositat i entendre que només podem créixer en els altres, en el que donem, en el que projectem, en les vides que millorem encara que només sigui durant un instant. Només els motors que reparem ens permeten de no allunyar-nos mai de l'alba. I has de saber-ho: no t'entendran. Dubtaran de tu. Fins i tot els teus elegits seran al principi arrogants i et tractaran com un intrús i quan per fi entenguin què vol dir tenir un drac tu ja hauràs començat a marxar. És bonic i dur. És un honor i és un deure. És dolcíssim i d'una corprenedora brutalitat. Tingues paciència. Tingues fe. Quan és de veritat, l'amor costa de donar però també de rebre. Al capdavall, no és tan freqüent trobar-te un drac. És normal que la gent s'espanti. Tu també et vas espantar. Ara ja no te'n recordes, però l'ensurt que et vas endur va ser molt graciós de veure. Vas trigar algunes setmanes a entendre'm i a reaccionar. Després han estat dos anys que espero que t'hagin agradat tant a tu com m'han agradat a mi. Els comiats sempre són difícils i és millor no fer-los gaire llargs. Tu ja has après el que jo volia dir-te i jo ja no tinc la força per aguantar l'estrabada de cada nit, i l'endemà.

T'anava a dir que em sorprèn que la vida sigui tan dura, tan dura i tan salvatge, i tan bella a la vegada, però de fet no em sorprèn gaire, perquè sempre he vist que, a una certa distància, la tragèdia i la comèdia es confonen. Tot es barreja en un sol moviment i al final som només nosaltres escrivint cadascú la seva història d'amor. Hi ha una pel·lícula de Woody Allen, Melinda i Melinda, que explica la mateixa història de les dues maneres. Jo la vaig veure, quan es va estrenar, amb una noia que em va dur en pocs mesos als dos extrems i al final era jo, els meus fantasmes i jo, vagant sobre la mateixa idea de sempre i la noia, també com sempre, era només un mirall. Mira de veure Melinda i Melinda. Ajuda a tornar-te més indulgent i a no ser tan melodramàtic.

Des del futur es veuen més clars els senyals i jo visc en el futur i veig a l'instant com les coses i les persones s'esfilagarsen i es desfan. Costa de ser resistent, és cert, però encara costa més assistir a la desfeta dels altres. Hi ha un poema de Kavafis que és una mare que acudeix a la Verge per demanar que el seu fill mariner tingui bon temps. I el poema acaba dient: «La icona escolta, seriosa i trista, sabent que mai no tornarà el fill que la mare espera».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook