El meu primer pis de solter tenia dues habitacions, d'una de les quals venia, de matinada, un soroll com de passos. La primera vegada que el vaig sentir tornava d'agafar un got d'aigua a la cuina.
- Qui hi ha? -vaig dir.
Els passos van cessar. Vaig obrir llavors la porta i no hi havia ningú. No hi havia ningú però hi havia passos. La frontera entre algú i ningú, vaig pensar, és primíssima. Jo mateix no era ningú en la majoria dels ambients en què em movia, encara que la meva mare m'adorava. Ningú i algú són les dues cares de la mateixa moneda. La tires a l'aire i de vegades surt creu i de vegades Vargas Llosa. Aquell ningú de l'habitació del meu primer pis de solter era algú quan el soroll dels seus passos es posava en marxa. Em despertava a les quatre o les cinc del matí, anava sigilosament fins a l'habitació, enganxava l'orella a la porta i allà eren els passos, que semblaven els d'un segrestat en una presó de poble.
- Hi ha algú? -preguntava.
I els passos cessaven perquè algú esdevingués ningú. Entrava a l'estança amb la pell eriçada pel pànic, encenia el llum i només veia la taula de planxar i els llibres amuntegats a terra, al costat de les parets, formant de vegades escales per les quals els personatges de les novel·les, imaginava jo, pujaven i baixaven. Els passos, calculava, eren l'empremta d'algú, el buidatge d'algú, la seva matriu, el seu motlle. Amb el temps m'hi vaig anar acostumant i desinteressant-me de l'assumpte, al qual només tornava quan els passos desapareixien durant més temps del normal. Què haurà estat de Ningú, em preguntava tristament llavors?
Al cap de dos anys, l'amo del pis el va reclamar per al seu fill i vaig haver d'abandonar-lo, però els passos van venir amb mi. Els he sentit en totes les cases en les quals he viscut i els sento també en l'actual, sempre de matinada. De vegades m'aixeco, m'apropo a la porta de l'habitació de la qual procedeixen, que és on escric, i pregunto en veu baixa si hi ha algú. Després, al llit, penso que potser vaig ser jo el que va portar els passos al pis de solter. Potser eren des de la infància al meu cap. Però a qui pertanyen?
