El que més es troba a faltar des que no se'ns permet tocar-nos és la possibilitat d'una abraçada. L'altre dia vaig voler donar el condol a algú i no va acudir-se'm una altra manera menys transgressora que aquesta per no quedar-me de braços creuats davant el dolor d'aquesta persona en recordar-li la mort de l'ésser estimat. En abraçar-nos podem encomanar des d'un refredat, una grip o el xarampió, fins al coronavirus. Tot i això costa d'acceptar que cal deshumanitzar el consol quan qualsevol desconegut et pot fregar la pell des de la taula del costat en una terrassa de bar.

El pitjor de les situacions crítiques és que obliguen a prendre decisions i cap és la correcta per endavant. Mai és el millor moment per tenir un fill, comprar una casa o reformar la Constitució i no obstant això cada dia algú perpetra alguna de les dues primeres opcions. Un altre, al seu lloc, faria una tria diferent però aquests resultats que van quedar descartats ja només hi caben especulacions.

Quan una dècada enrere la recessió va començar a deixar-nos sense perspectiva i sense alè, l'Estat en primer lloc va fer apilament dels recursos que estaven en el seu poder per reactivar la inversió i el consum. El Pla E va mobilitzar ajudes públiques que no van arribar al nivell d'estímul esperat, tot i que qui sap com hauria evolucionat la situació si no hagués existit aquest programa. Posteriorment van arribar les retallades i la política de dèficit zero imposada per Brussel·les, que va suposar, segons s'ha vist al cap dels anys, la precarització de serveis públics essencials, com la sanitat i la mort de moltes organitzacions que van suplir la manca de cobertura social en aquests temps durs.

Avui sembla impossible que sobrevisquem a l'espectacular revés econòmic que ha portat la pandèmia, sense l'ajuda europea i de totes les administracions. Els fons anunciats són la clau per surar enmig del naufragi que s'anticipa en un estiu de locals d'oci tancats i comerços en procés de liquidació. Però aquesta quantitat enorme de diners ha de sortir d'algun lloc i els primers moviments -la confiscació del superàvit dels ajuntaments i, en algunes comunitats, la congelació salarial als funcionaris- apunten que hem de preparar-nos per a una nova època de retallades, perquè les mesures que s'han fet públiques de moment equivalen a mirar d'aturar una hemorràgia amb una tireta.

Ara, però, ja sabem a on ens conduirà l'austeritat i així ho han advertit un grup de científics en l'article que han publicat a The Lancet, on denuncien la manca de preparació del govern davant d'aquesta emergència sanitària, la descoordinació d'aquest amb les comunitats autònomes i els efectes d'una dècada de polítiques de despesa restrictives que encara són presents en el sistema de salut. Els científics demanen que es resolgui aquesta complicada aritmètica amb gestió. I això és el que serà necessari, a part d'aplicar enginyeria financera als pressupostos; el període que ve requerirà polítiques que possibilitin el canvi estructural que s'esperava després de la recessió de 2008 i que mai es va materialitzar, i per això, perquè no es va arribar a abordar, avui ens sentim absolutament perduts quan els mercats turístics ens donen l'esquena a aquesta crisi, i per això, també, el coronavirus ens està arruïnant a tots menys a les grans fortunes.

No s'acosten temps fàcils i per això, més que mai, es troba a faltar una bona abraçada, que proporcioni la càrrega semàntica que no sabem compondre amb paraules; que ho digui tot, sense dir res. Una abraçada que tanqui el cercle del significat de les coses. Tal és la importància d'aquest gest al qual la malaltia ens obliga a renunciar. Que ho tinguin en compte els que han de treure'ns d'aquesta, perquè facin que almenys, aquesta vegada sí, el sacrifici valgui la pena.