14 de agost de 2020
14.08.2020
Diari de Girona
OPINIÓ

Al final teniu ruïna i mort

14.08.2020 | 00:23
Al final teniu ruïna i mort

Temps després d'un estricte confinament -el més dur del món, ens van dir des del Govern amb indissimulat orgull, més dur que a la Xina, van recalcar, com el pagès que està convençut que el que ve d'Àsia és millor- que va aturar l'economia, s'ha aconseguit que el nombre de morts sigui inferior al de vius, i que encara hi hagi més treballadors que aturats, tot i que això últim, pels pèls. Vist així, la lluita contra la pandèmia ha sigut un èxit incontestable, més si tenim en compte que no s'han produït encara episodis de canibalisme, o si més no, no han transcendit.

Una altra cosa és si comparem Espanya amb la resta de països d'Europa, perquè veuríem que aquell confinament i les mesures que duia aparellades han donat com a resultat la ràtio més elevada de morts i de contagis per habitants, i de propina, l'economia més ensorrada. D'aquesta altra visió en podem concloure que el pla ha fracassat i algú hauria de donar explicacions. Però comparar és lleig, sobretot si ens deixa en mal lloc. Quedem-nos amb el fet que vostès, que llegeixen això, encara són vius i que fins i tot potser avui faran un àpat calent. Alegria, alegria.

Durant mesos, hem anat veient que la resta de països imposaven mesures més laxes que les que patíem aquí, però estàvem tranquils, sabíem que els únics posseïdors de la veritat érem nosaltres.

– Quina mala sort que tenen tots els altres habitants del món, de no tenir uns experts i uns governants com els nostres –ens comentàvem els uns als altres amb orgull nacional. Tancats a casa i tancant empreses, però amb orgull nacional.

Si algú protestava per la duresa de les nostres normes, se li responia que som diferents de la resta d'Europa, perquè aquí tenim el costum d'anar pel carrer refregant-nos els uns als altres com micos en zel, i per apaivagar els nostres instints primaris és millor tancar-nos a casa, tot i que seria millor en gàbies. O que aquí tenim bars on el virus campa lliurement, mentre que a Anglaterra, Alemanya o França no tenen ni pubs ni cerveseries ni bistrots i no saben el que és la vida social, pobres desgraciats. Tothom ho va acceptar, ni que fos sota amenaces. Quan pensàvem que les coses no podien anar pitjor, el Govern ens va deixar en mans del Governet, i allò va ser clavar els claus del taüt.

Ara ens podríem preguntar de què van servir els sacrificis, per acabar morts i arruïnats, però la resposta és fàcil, el poder sempre té respostes fàcils:

– Sense aquelles mesures, avui encara estaríem pitjor –se'ns diu, i a veure qui és el guapo que pot contradir-ho.

Quan el fracàs sigui tan evident que no es pugui ocultar, s'hauran de buscar culpables. No serà difícil, sempre n'hi ha un de disponible: el ciutadà. El ciutadà que sortia a comprar tres vegades al dia en lloc d'una, el que no duia la mascareta ben posada, el que es reunia amb amics, el que es va saltar un dia el confinament... El ciutadà mereix emmalaltir i mereix quedar sense feina, perquè és culpable.

Tenien raó els nostres savis quan –en l'inici de la pandèmia– ens deien que era absurd triar entre salut i economia. Tenien raó perquè acabarien totes dues ensorrades, així que millor no perdre el temps dilucidant quina havia de prevaldre per sobre de l'altra. Parafrasejant Churchill, vau preferir la ruïna a la mort, i al final heu tingut ruïna i mort.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook