Un dels espectacles més deplorables dels nostres temps és l'exhibició de la incapacitat de fer esforços i sacrificis. Cal dur mascareta? Es vulneren els meus drets! És important de seguir les mesures higièniques recomanades? Feixista! S'acorda de mantenir restringida la mobilitat? Racista! (Segur que els nostres amics maoistes trobarien alguna manera delirant de treure el mot «racista» en aquest context.) Ningú està disposat a assumir els mínims necessaris de la cooperació, la convivència i, sí, la solidaritat. La gran massa només està interessada a saber de quina manera pot fer trampes per saltar-se les normes de la mal dita «nova normalitat» i així poder viure la vella normalitat.

El problema de fons prové de les institucions i de la classe política. Ens han engaltat el concepte de la «nova normalitat» per tal de fer veure que hem tornat a un punt on es pot fer vida normal. La realitat, però, és que la normalitat és impossible -i així ha quedat palesament demostrat en les darreres setmanes de rebrots. L'objectiu dels polítics és simplement de salvar-se ells. Faran tots els possibles, fins i tot posar-nos en risc una vegada i una altra, per salvar la seva cadira. Polítics: us he de dur males notícies. En un context de depressió econòmica, tots els polítics que hàgiu estat al poder durant la crisi del coronavirus sereu escombrats, encara que hàgiu fet mínimament bé les coses.

Amb tot, això no és el pitjor problema que tenim. La profunda irresponsabilitat general i generalitzada és la que impedeix que res funcioni. És cert que la manca d'exemplaritat de la classe política marca el to de tot plegat. Però els polítics ignoren els seus deure perquè la societat és incapaç d'assumir el seu propi deure. Vivim massa bé. Ho dic havent patit jo mateix els estralls de la gran recessió del 2008 -d'on no hem après res de res- i de la derrota del 2017 -que gairebé se'm va endur pel davant tota la meva vida. El que queda del dia és el profund nihilisme hedonista de la societat occidental, la macrocefàlia obsessiva pel dret, la negligència vers el deure i la mala imatge que té l'esforç sacrificat que van exercir honorablement i amb gran patiment els nostres avis en la miserable postguerra espanyola.

No acabaríem mai per identificar les causes d'aquesta incapacitat social per esforçar-se i sacrificar-se per un bé major. Després de 1945 hem anat esborrant tot rastre dels deures socials i hem erigit només els drets. Ha estat una gran victòria del queixar-se de comunistes i pòtols diversos que ens han inoculat el vici de l'exigència consentida. Defensar els drets és una tasca inalienable i indispensable, com ho és el fet de defensar el sotmetiment ciutadà als deures individuals i col·lectius. No solament ens hem cregut la mentida dels drets individuals i col·lectius infinits, sinó que els hem revestit d'un egoisme letal per a la vida en societat. Això comença ja a l'escola: hem negligit l'educació clàssica basada en l'esforç i hem apostat per l'aprenentatge de coses inútils però divertides, per l'adoctrinament buit i, sobretot, progre. Ho hem continuat, després, tot esborrant el prestigi i la presència de l'exèrcit en les nostres vides, perquè era l'encarnació final del deure -però també el garant dels drets. El problema concret d'Espanya és que el seu exèrcit no és de ciutadans, com el francès o el suís, i generalment ha estat vist merescudament com un exèrcit bastard i aliè a la població.

A casa, quan ens vam desconfinar vam decidir que no ens desconfinaríem del tot. Ara amb els rebrots tornem a estar confinats. És el nostre deure de contribuir així a la lluita contra el virus i un acte de responsabilitat social. Al nostre entorn tothom corre a anar-se'n de vacances, com si no passés res. Pot ser que les gossades de nihilistes hedonistes se'ns rifin, però només en l'exercici radical del deure i abraçant l'esforç dels nostres avis que ens van treure de la pobresa per ser classe mitjana podrem ser antifràgils. La resta, com els polítics, sereu escombrats per la vostra incapacitat d'adaptar-vos i sacrificar-vos per a vosaltres mateixos i per als altres.