Els independentistes no volen enfocar els temes per resoldre'ls sinó per intentar mantenir els seus en el convenciment que la lluita continua sobretot quan ja estem en campanya electoral. Si això és bo per a Catalunya (versió Pujol) o per als ciutadans de Catalunya (versió Tarradellas) és un tema a escatir.

Parlem dels líders polítics empresonats. He defensat sempre que els voldria lliures (però inhabilitats un temps). Ells diuen, sabent que és fals, que no van fer res mal fet quan van saltar-se les lleis que havíem votat tots. En una decisió polèmica els jutges acaben de revocar-los la semillibertat. Els independentistes reaccionen dient que el Govern espanyol els persegueix. Saben que és fals, els únics que han actuat han sigut els jutges, amb els quals no sempre he compartit criteri, però que tenen criteri propi.

Ara bé, si el que volguessin és enfrontar el Govern Sánchez amb el problema, ho tenen fàcil, només han de demanar l'indult. Aleshores sí que el Govern com a tal (no els jutges) hauria de respondre i podríem parlar del que «fa» el Govern i no de suposicions. Però no ho volen fer perquè suposaria dir (encara que fos amb la boca petita) que el que van fer el 6-7 de setembre del 17 al Parlament va ser saltar-se les lleis i això, diuen, mai ho diran. Molts pensem que seria el més raonable perquè, si ho fessin, el Govern hauria d'afrontar el problema. Hi ha indicis que els concediria l'indult tot i l'oposició de Ciutadans, el PP i ja no diguem Vox (perquè diguin que tots són iguals). La pregunta és: volen resoldre realment el tema dels presos?

Parlem de corrupció. En un acudit de La Vanguardia, es veien dues bombolles, una plena d'estelades denunciant la corrupció de la monarquia i una altra plena de banderes espanyoles denunciant la corrupció dels Pujol. Hi faltava la que crec que és majoritària, la dels que denunciem les dues suposades corrupcions per igual. Em repetiré, la justícia és lenta però ha sigut implacable sigui amb Urdangarin, amb la Gürtel, amb els ERES andalusos, amb el 3% dels convergents o amb altres casos. Espero que en els casos presents també actuï d'acord amb els fets.

El Rei emèrit va jugar un paper fonamental en la transició (sense ell les coses haurien estat infinitament més complicades) i en Pujol va governar Catalunya durant 23 anys. Cal defensar la presumpció d'innocència i deixar-ne les institucions al marge, però en un i altre cas hi ha indicis prou fonamentats per suposar que han existit fets delictius. Els Pujol diuen que la seva fortuna ve d'una deixa (que, en cas d'existir, Pujol va amagar inclús a la seva germana) i de la seva miraculosa multiplicació gràcies a l'expertesa financera del fill gran, tot molt dubtós. La renúncia de Felip VI a l'herència del seu pare i ara el viatge d'aquest amb destí desconegut (una falta de transparència de la monarquia inútil i incomprensible) són també prou significatives.

Necessitem que la justícia actuï com més aviat millor per separar els corruptes i preservar les institucions. No crec ni en comissions parlamentàries (coneixen alguna resolució important de la del Parlament català sobre el 3% i els Pujol?) ni en querelles com la del vicari o resolucions parlamentàries il·legals que ni els lletrats volen publicar. Els que volem que s'aclareixin tots els casos voldríem que la Fiscalia actuï i que els Pujol i el Rei emèrit, en cas de provar-se els fets, ens tornessin el que quedi provat que han robat i l'emèrit perdi, igual que Pujol, qualsevol privilegi. Proposar ara reformes constitucionals sense concreció és pura gesticulació inútil. Segurament caldran reformes però han de ser molt treballades, consensuades i deixant ben lligat l'entramat institucional. No crec que en l'actual situació parlamentària, amb la pandèmia i la crisi econòmica que tenim a sobre, sigui el millor moment per dedicar esforços a discutir canvis constitucionals.

Torra va ser l'únic president autonòmic que no va assistir a la reunió de San Millán de la Cogolla. Potser estaria bé que els empresaris i la societat civil protestéssim per marginar-nos del projecte més important per fer front a la pandèmia i modernitzar el país: els fons europeus. Segur que el Govern català més endavant protestarà dient que se'ns menysté però no veig com ho defensaran després de marginar-se voluntàriament. A més, cal remarcar que qualsevol pla que es pugui consensuar per gestionar els fons europeus haurà de contenir projectes concrets (no estarà basat en quotes territorials) i que quan ens ofereixen cogestionar-lo ho rebutgem.

A poc a poc el Govern Sánchez proposa un federalisme de fet basat en la cogestió. No és un camí ni fàcil ni planer però hi ha qui pensem que és l'únic realment efectiu per al nostre estat autonòmic. Els independentistes el rebutgen adduint un argument religiós. Si la independència és l'únic objectiu (no compaginable amb cap altre), s'ha de fer tot el possible per desprestigiar Espanya i no podem participar en la cogestió de res amb els altres espanyols. Retornant al principi, creuen que això és bo per a Catalunya i per als seus ciutadans? Creuen que restar al marge de les decisions per fonamentalisme és bo per a algú? La decadència econòmica i social de Catalunya en què ja estem immersos s'agreuja amb decisions com la que comentem.

En aquests moments la preocupació de la ciutadania crec que és la COVID i la crisi econòmica que ens deixen un panorama desolador. Europa ens ha donat la mà amb generositat i el que cal és aprofitar l'ocasió. El proper any tenim assignats 20.000 milions per projectes si els projectes que presentem convencen Europa i d'això depèn l'accés a la resta del paquet fins als 140.000 milions. Aquests són els problemes que ens haurien de preocupar perquè configuraran el nostre futur.